La festa de la Candelera és la que, a 40 dies del Nadal (es celebra el dia 2 de febrer), commemora la presentació de Jesús al temple de Jerusalem i la Purificació de la seva mare, Maria, un ritus obligatori en la tradició jueva basat en l'oferta i benedicció de candeles de cera.
Antecedents i processons
La festa és hereva d'antics costums romans celebrats durant les Parentalia: una processó amb petites espelmes beneïdes (cerea ascensa) que els romans feien, vestits de negre, fins als cementiris per guiar les ànimes dels difunts, en una mena de culte als morts.
En temps de Jesucrist, 40 dies després que una dona hagués donat a llum, havia d'anar al temple a presentar el nounat als sacerdots i fer una petita ofrena. Hi tenia lloc un ritus de purificació de la mare. Segons la tradició cristiana, com que Jesús va néixer el 25 de desembre, 40 dies més tard, és a dir, el 2 de febrer, Maria va anar a presentar-lo als sacerdots. La celebració cristiana de la Candelera rememora i recrea aquest fet.
És la festa de la llum i es creu que les candeles beneïdes tenen virtuts protectores.
Tal dia com avui es feia un ofici solemne, una missa de ferro en mà, com ho eren totes les de les festes de la Mare de Déu. Segons el costum totes les persones d'armes que es trobaven en el temple a l'hora de l'elevació, estaven obligades a pujar a prebisteri, posar-se al costat del celebrant amb les armes desembeinades i moure-les a l'aire, amb un gest que significava que estaven disposats a defensar la puresa de la Mare de Déu, amb les armes si era necessari.
Les candeles beneïdes
Són més grans que les comunes, de cera blanca i estan embellides amb una cinta metàl·lica disposada en espiral per tota l'extensió de la candela. Fa uns quants anys les parròquies feien un present de candeles als obrers i als principals afavoridors del temple. Els en donaven quatre: una de blanca, una altra de groga, dues verdes i una vermella. La blanca servia per fer llum en anar a la processó, la vermella s'utilitzava per fer llum quan es feia la cerimònia i també per allunyar els llamps i les pedregades quan hi havia tempesta, finalment, la groga groga la guardava per anar als funerals. Els escolans anaven per les cases amb els encàrrecs i repartien les candeles.
Aquestes candeles beneïdes tenien múltiples aplicaciones: se les utilitzava per esquivar les bruixes, per obtenir la salut d'algun malalt, per preservar les bèsties del mal, per allunyar les malalties dels corrals i les quadres, entre d'altres.
La utilització de candeles beneïdes el dia d'avui per allunyar les tempestes i ajudar a ben morir és comú en molts pobles de cultura llatina. Als segles XIII i XIV era corrent obsequiar-se presents d'objectes de cera. El costum era present en tota la societat. Són molt remarcables les coincidències de la festa cristiana de la Candelera amb les Lupercàlies que tenien lloc el dia 15 de febrer.
Tot i que hi havia qui no observava la festa de la Candelera, les dones solien celebrar-la amb molt mirament, sobretot les que tenien nens. Avui era, per tant, la primera festa de ganyó que, tal i com diu el refrany: "Festa de ganyó, que uns les fan i altres no". Tot i així, com que no hi ha festa sense menja, havia estat costum que durant la celebració de la missa de la Candelera tothom fes bunyols amb ous, sucre i farina. Com més se'n feien més riquesa i felicitat s'obtenia durant aquell any.
L'acabament del cicle de Nadal
Fins al dia d'avui no es consideraven acabades les festes de Nadal, que duraven una seixantena de dies, des de la Puríssima que cau el dia 8 de desembre, fins avui. Durant tot el període que comprèn aquest cicle era costum menjar torrons i neules cada diumenge, sobretot a les cases on ho podien fer. Menjat després d'avui, en canvi, era mirat amb estranyesa. Pel Camp de Tarragona, per la Conca de l'Ebre, el llevant de taula típic d'avui era el menjar-blanc, llaminadura feta a la paella amb farina d'arròs i llet, aromatitzada amb llimona i canyella.
Es creu que avui és l'últim dia de l'hivern i es sol dir: "Si la Candelera riu, el fred és viu i si la Candelera plora, el fred és fora", però tot i així, s'afegeix: "Però tant si plora com si riu, el fred és viu".