La Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà de 1789, marca la fi de l'Antic Règim i el principi d'una nova era.
La Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà és un text fonamental, votat per l'Assemblea Nacional Constituient Francesa, formada després de la reunió dels Estats Generals. El principi de base de la declaració va ser adoptado el julio de 1789 i va donar lloc a l'elaboració de nombrosos projectes. Després de llargs debats, els diputats van votar el text final el dia 26 d'agost d'aquell mateix any.
El delicat context històric: la Revolució Francesa
El text va néixer en el marc de la Revolució Francesa que tingué lloc l'any 1789.
El movimient revolucionari francès, de caràcter polític i social, va concoure amb el desplom de la monarquia francesa després de forts enfrontaments entre senyors i plebeus, el resultato dels quals, va donar pas a la nova era contemporània.
Les causes
El monarca francès se limitava a exigir guanys econòmics sense precisar ni concretar cap mena de canvi en la Constitució, pel que els participants del Tercer Estat van decidir proclamar-se Assemblea Nacional, anexant-se als representants del clero, els quals s'oposaven frontalment a l'autoridad del rei. Aquesta Assemblea Nacional va quedar constituïda i configurada el 9 de juliol de 1789.
Davant d'aquesta situació, el monarca va iniciar maniobres amb la finalitat d'arribar a disoldre l'Assemblea. Les ciutats de París i Versalles van ser sitiades amb tropes del rei, qui obtingué la resposta del poble rera aquesta acció, amb la presa de la Bastilla, símbol del despotisme il·lustrat, el 14 de juliol del mateix any.
Després de la constitució d'un municipi revolucionari i una Guàrdia Nacional, liderada per La Fayette, s'adoptà la bandera tricolor, el que va obligar al rey a retirar les seves tropes de les ciutats preses, iniciánt-se amb això, l'emigració política dels dèspotes. Les accions del monarca van causar el descontentament popular i van ser l'espurna que va donar pas a violents assalts als castells dominants, que va finalitzar amb la renúncia dels privilegis feudals en la sessió del 4 d'agost de 1789.
L'Assemblea Nacional va atorgar així, finalment, el voto aprovatori per a la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà, el 26 d'agost de 1789, establint-se la llibertat, la igualtat i la fraternitat de tots els ciutadans.
Les tendències que van néixer a l'Assemblea van quedar fixades en clubs revolucionaris com els Jacobins i els Girondins, el que va portar a la proliferació de diaris i folletins, abans censurats, on es donava a conèixer la propaganda política, cada cop més violenta.
De fet, Lluis XVI no va ratificar fins el dia 5 d'octubre, sota la pressión de l'Assemblea i el poble personat a Versalles, la Declaració que havien redactat i aprovat el mes d'agost.
El text va servir de preàmbul a la primera constitució de la Revolució Francesa, aprovada el 1791. Malgrat que la mateixa Revolució va arribar a renegar d'alguns dels seus principis, és el text del 26 d'agosto de 1789 el que va arribar a ser una referència per a les nostres constitucions actuals, concretament les de 1852, 1946 i 1958.
La Declaració de 1789 va inspirar textos similars en nombrosos països d'Europa i Amèrica Llatina al segle XIX. La tradició revolucionària francesa també va influir en la Convenció Europea de Drets Humans signada a Roma el 4 de novembre de 1950.
Una base sòlida per la Declaració
La Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà es va basar en la teoria de la voluntat general de Rousseau, en la divisió de poders de Montesquieu i en els drets naturals que defensaven els enciclopedistes. Malgrat això resultava una obra burgesa, en la seva concepció i en el seu destinatari. En el seu preàmbul assenyala els drets naturals de l'home, que apareixen definits en l'article 2 del text, com a imprescriptible i limitats a drets civils, com la llibertad individual, de pensament, de premsa i de credo.
Definida com a dret natural, la igualtat havia d'estar garantida per l'Estat per via legislativa, judicial i fiscal. Tanmateix, s'admetia la seva imposibilitat a causa de la diferenciació dels individus en funció de la seva utilitat social i la seva capacitat intel·lectual.
En el pla d'organització política, la Declaració remarcava la seva transferència de la sobirania del rei en la nació i la separació de poders.
En el pla d'organització política, la Declaració remarcava la seva transferència de la sobirania del rei en la nació i la separació de poders.
El document afirma que la font del poder és la Nació i per tant, va eliminar d'un sol cop el fonament de l'absolutisme reial i va inaugurar un tipus de govern en el que el poder residia en el mateix poble. Després de l'aprovació de la Declaració, va quedar clar que els reis havien de ser elegits pel poble i que la seva reialesa no provenia de Déu, com es creia fins al moment.
Aquesta Declaració va ser un manifest per les classes mitges que controlaven l'Assemblea i per tots els lliberals europeus del segle següent. Tot i que els principis fonamentals que argumenta la Declaració van constituir les bases del liberalisme polític del segle XIX, no van ser aplicats ea la França revolucionària ja que el monarca no va acceptar que els seus súbdits passessin a ser sobirans d'ells mateixos i l'Assemblea legislativa va acceptar el veto del rei. Tres anys després, es va abolir la monarquia i es va establir la República.
La Declaració de l'Home i del Ciutadà va donar pas a dues declaracions més: la de 1793, que defensava el dret a la sublevació davant la tirania i prohibia l'esclavatge, i la de 1795, més propera en els seus postulats a la de 1789.