D’entre totes les llegendes tarragonines, la de la processó de les rates és, amb diferència, la més popular, explicada a través de les generacions de pares a fills i d’avis a néts.
El cronista de la ciutat, en Josep-Pau Virgili i Sanromà, conegut com l’Avi Virgili (1895-1993), se’n fa també ressò en el seu llibre “Llegendes i narracions de Tarragona”, Biblioteca Tarraconense n. 10, Tarragona, 1994.
La història explica que la mansió d’un senyor noble de Tarragona, hi havia un gran nombre de rates que li rataven i li destrossaven els graners i rebosts, sense que cap criat aconseguís d'exterminar-les. N’hi havia tantes que fins i tot en un dinar en honor al rei que el noble va celebrar a casa seva, les rates van aparèixer per menjar-se les viandes preparades sobre la taula, espantant d’aquesta forma a les dames, que van fugir esperitades. Fins i tot una d’elles va tenir la gosadia de dedicar una reverència al monarca qui, indignadíssim, va prometre no tornar a trepitjar aquella casa mentre s’hi pogués trobar ni que fos una sola rata
Consternat per l’enuig del rei, el noble no va veure altre solució que cercar el millor gat rater de la comarca, al qual va fer tancar amb només una gerra d’aigua. AI cap d’uns dies el varen deixar sortir, però afamat com estava, només va aconseguir quedar rendit i esbufegant, veient com les rates es reien d’ells des dels seus caus.
Però aquell gat era molt llest i com que va veure que amb la força no se’n sortiria, va decidir provar si amb l’astúcia li aniria millor, així que quan les rates menys s’ho esperaven, va fingir que era mort. Al cap d’una estona les rates van començar a acostar-se-li però el gat aguantava la respiració potes enlaire, i després d‘uns moments, la més valenta de les rates va arribar a la conclusió que el gat era mort.
Així és que ara ja sense cap por, les rates i els ratolins van sortir dels seus forats veient-se segures després de la mort del gat. La rata més vella va proposar celebrar un funeral pel gat, a la fi del qual se’l ruixaria amb aiguardent i se li calaria foc. Les rates van col·locar al gat en una llitera i van iniciar una processó, fent un recorregut pel soterrani de la casa del noble, sense que el suposat difunt donés cap senyal de vida.
De cop i volta, en el moment en què les rates estaven més confiades, el gat s’aixecà d’un salt tirant-se’ls-hi a sobre i fent-ne una gran destrossa. Aquesta gesta va fer famosa al gat, que va demostrar ser el més llest de la contornada.
El rei, quan va tornar a visitar la casa del noble, va asseure el gat a la seva taula i el seu amo, en morir el gat, va manar perpetuar en pedra la seva gesta, de manera que des de llavors la podem trobar esculpida en un dels formosos àbacs del claustre de la catedral de Tarragona, per a coneixement i admiració dels qui la visiten.
Sembla que aquesta història de les rates i el gat té molt a veure amb el Carnaval tarragoní i de fet, el capitell de la processó de les rates del claustre de la Catedral de la ciutat ha estat identificat com una de les escenes carnestoltenques del període medieval: les rates passegen un gat que es fa el mort el qual, acaba ressuscitant per cruspir-se-les.