La idea que les coses succeeixen per l'existència de lleis naturals està unida a la noció de l'essència. Tot es mou entre el permanent i el variable.
Els filòsofs presocràtics són tots els homes savis de Grècia que van realitzar la seva activitat pública i filosòfica entre els segles VI i V aC, just en el moment històric que precedeix Sòcrates. A ells es deu el naixement de la filosofia tal com avui l'entenem i també el despertar de la ciència i la investigació del món i el seu funcionament.
És de vital importància per comprendre aquest període històric de la filosofia, tenir en compte el paper que juguen facultats com la raó i els sentits. Per als filòsofs presocràtics, la raó és la que permet mostrar l'essencial de les coses mentre que els sentits es queden amb la simple aparença.
A través de la raó poden superar les fisonomies físiques i arribar al descobriment del principi que sustenta la realitat. En aquest sentit, quan Tales de Milet va afirmar que "totes les coses estan plenes de déus", no volia dir que les divinitats estiguessin a tot arreu, sinó que la naturalesa es comporta com un ésser viu, regit per les seves pròpies lleis, sent la tasca d'analitzar i desxifrar, la raó l'intel · lecte. La seva mentalitat no era mitològica, sinó racional.
En aquest context se situa el naixement de la filosofia, sorgida en contraposició amb el mite, la religió i els déus.
El concepte de naturalesa
La paraula "natura" (Physis) té per als grecs dos usos: serveix per denominar als éssers que poblen l'univers i també significa classe o conjunts de coses. La naturalesa ve a significar el que són les coses realment, és a dir, el que una cosa, essencialment, és.
El concepte de naturalesa també es troba relacionat amb el de necessitat. L'univers es comporta com un tot ordenat que funciona d'acord a unes lleis que constitueixen el "cosmos" i fugen del "caos". Aquest funcionament ordenat és el que determina el lloc dels éssers en el món.
La naturalesa no és estàtica sinó dinàmic. El cosmos es mostra com una totalitat que funciona harmònicament, implicant moviment i activitat. La Physis també és sinònim d'essència i és una cosa permanent.
Passa, però, que en analitzar aquestes qüestions, no tots els filòsofs grecs es mostren d'acord. Així, alguns savis com Heràclit, creuen que el primordial coincidirà amb el canviant, ja que la naturalesa de les coses, manté una lluita constant entre els seus elements contraris, fent-los coincidir en essència.
Els principis últims de les coses
En els segles VI i V a.C. els pensadors ja no podien més. Possiblement estaven cansats, fins i tot farts, de buscar explicacions naturals i més racionals als fets de la naturalesa i de trobar només explicacions mítiques.
Les incongruències en les històries despertar la ment dels primers filòsofs, els quals es van adonar d'aquest fet donant curs a la possibilitat de pensar i investigar, descartant la fàcil i increïble explicació fabulosa.
El primer d'aquests filòsofs, Tales de Milet, va partir d'una teoria senzilla que prenia com a fonament de l'origen l'aigua, la humitat i els posteriors, seguint aquest fil conductor, van arribar tan lluny com els van permetre les seves investigacions i observacions, sempre amb el mateix fi: saber per poder comprendre.
Per arribar a la meta, calia que algú s'atrevís a donar el primer pas, a trencar, agosaradament i amb valentia, amb la tradició establerta, convertint-se en pioner i precursor d'una nova forma de pensar i de viure. D'aquesta manera va néixer, la filosofia, la ciència, la investigació i amb elles, els grans èxits que encara avui s'estan realitzant.
Els filòsofs presocràtics van ser uns inconformistes, avançats a la mentalitat del seu temps. Van obrir noves vies que donaven pas a una forma de relacionar-se amb tot el que els envoltava, completament inèdita. Tales de Milet, Pitàgores, Anaximandre, Anaxàgores, Heràclit, Sòcrates, els sofistes, i fins i tot Plató, van establir les bases d'una nova ciència que es va anar recapitulant i ampliant a mesura que se succeïen les generacions de filòsofs.
La finta de Plató
El següent empenta, innovador, valent, va ser el proposat per Plató, hereu dels filòsofs presocràtics. En els seus escrits, Plató va tractar fonamentalment quatre temes:
• Sobre el plantejament moral (influència de Sòcrates) opina que la política és a la societat el que l'ètica és l'individu;
• Pel que fa a l'antropologia (predomini de Pitàgores) va realitzar la divisió cos / ment;
• L'epistemologia i l'ontologia (influència d'Heràclit i Parmènides) signifiquen per Plató que tot flueix, però dins d'aquest moviment incessant cal buscar l'essència, la part estable;
• L'amor (influència de Sòcrates), un dels seus grans temes en què sobresurt el mite d'Eros, allò que s'ha conegut com a amor platònic, allò que és inabastable, però cal assenyalar que Plató parlava de tota mena d'amor, per exemple, a la filosofia.
Les bases estaven assegudes ia partir del moment la qüestió era esperar l'aparició en l'escena filosòfica antiga d'un altre gran innovador i deixeble de Plató: el gran Aristòtil.