El dia d’avui és conegut com "Dimecres de cendra" (dies cinerum) i es correspon al primer dia de la Quaresma, tot just acabat de passar el Carnaval. La coincidència d’aquest dia es dóna en el calendari catòlic, protestant i anglicà i tots tres calendaris compten 40 dies abans del dia de Pasqua, donat que no es compten els diumenges. Per tant, es considera que la Quaresma dura 7 setmanes.
Aquest dia pot variar anualment segons es celebri la Pasqua que ha de coincidir amb el primer diumenge després de la primera lluna plena de primavera. Per tant el Dimecres de Cendra pot variar entre el 4 de febrer i el 10 de març. Enguany s’escau el 22 de febrer.
Un còmput estrany
Efectivament, el període de la Quaresma dura set setmanes, és a dir 49 dies, però cal descomptar els diumenges. Quan al segle IX es va fixar la durada de la Quaresma en 40 dies, aquesta començava 6 setmanes abans de la Pasqua. Per calcular la data de la Pasqua s’usava el "Computus" en l’anomenat "Diumenge de Quadragèsima". Però a cavall dels segles VI iVII va cobrar una gran importància el dejuni com a pràctica pròpia de la Quaresma. Aquí és on va sorgir el problema: des dels origens de la celebració, mai s’havia observat el dejuni els diumenges per ser "dia de festa", la celebració del Dia del Senyor. Per això els diumenges queden fora del còmput quaresmal.
La imposició de la cendra i l’inici del dejuni
Tal dia com avui s’imposa als fidels catòlics que acuden a missa, les cendres provinents de la crema dels palmons i les palmes que es van beneir el Diumenge de Rams de l’any anterior. Novament es beneeixen i es practica amb elles una creu sobre la testa o el front dels fidels, com a signe de caducitat de la condició humana, que vol convidar a la reflexió. La jaculatòria repeteix "Pols ets i en pols t’has de convertir" (Gn. 3:19). El costum mana que un cop s’imposen les cendres, el fidel no es pot rentar el cap ni la cara fins que les cendres desapareixen per elles mateixes.
El Dimecres de cendra comença per als catòlics creients el dejuni i l’abstinència que ha de marcar tot el període de la Quaresma.
Antigament aquest dejuni s’observava molt més que no pas ara i de fet, el costum s’està perdent. Estava prohibit menjar carn des d’avui i fins passat Divendres Sant i la gent acostumava a cuinar menges senzilles a base de peix, sobretot i especialment, a base de bacallà. Tanmateix, va ser un costum força estés a casa nostra que aquesta tarda, la gent sortís a fer un bon berenar al camp i després, es feia "l’enterrament de la sardina", com a darrer acte del Carnaval.L’Enciclopèdia Catalana diu al respecte de "l’enterrament de la sardina": A més de la berenada, hom feia una cerimònia grotesca en què era enterrada entre plats de terrissa una arengada o sardina, generalment vestida de manera ridícula. Pel fet d'ésser celebrat ja dins el primer dia de quaresma, tenia un caràcter anticlerical. Aquest costum té l'origen en una festa carnavalesca madrilenya, processó burlesca en què hom, entre cants que parodiaven els eclesiàstics i gatzara, enterrava la "sardina" (en el sentit popular d''espinada de porc'), festa que pintà Goya i descriví Mesonero Romanos i que
s'introduí a Catalunya a mitjan s XIX.Durant els dies de carnaval el rei carnestoltes i la vella Quaresma mantenen una lluita. La vella Quaresma acaba guanyant, i s'abandonen les lleis del rei Carnestoltes: els banquets, la festa boja i el desordre donen pas al dejuni, a l'ordre i a la calma.
Segons la tradició, els menjars abundants es canvien per un règim de sopes amb oli, verdura i aigua. Nomes els diumenges es podia menjar peix. Per això, la vella Quaresma porta sempre un tros de bacallà.
Imatges de la vella Quaresma
Durant els dies de Carnaval, el rei Carnestoltes i la vella Quaresma es barallen i la guanyadora sempre és la vella Quaresma, de manera que després del seu triomf, s’aboleixen les lleis del rei Carnestoltes que manen grans banquets. La festa, la disbauxa i el desordre es canvien pel dejuni, l’abstinència i el sacrifici. Els tiberis es substitueixen per les sopes amb oli, verdura i aigua de l’aixeta i l’únic dia que es podia menjar peix, bacallà preferentment, era el diumenge. Per això la vella Quaresma sempre porta a la mà un tros de bacallà salat i sec.
A Catalunya és molt popular una iconografia de la vella Quaresma, que la representa com una dona vella, arrugada i mal girbada que recorda la imatge sinistra d’una bruixa. Porta una faldilla abombada de la qual surten set peus, un per cada setmana que separa el final del Carnaval amb l’inici de la Setmana Santa. A les mans duu o bé dos bacallans o bé un bacallà i una graella. A les cases on hi ha infants sovint es dibuixa i retalla una imatge de la Quaresma que penjada en un lloc ben visible, serveix de calendari i cada setmana els nens li retallen una cama fins que no n’hi queda cap. Deixant de banda els elements que necessàriament ha de tenir la Quaresma, la imaginació per dibuixar-la, pintar-la i decorar-la, no té fi.
La presència de la vella Quaresma a les cases té una doble finalitat: l’esmentada de calendari i també la de record, ja que Quaresma és sinònim de dejuni.
D’acord amb el Costumari Català de Joan Amades, antigament la figura de la vella Quaresma es llançava al foc el diumenge de Pasqua. A partir del segle XIX es popularitzà una representació nova de la Quaresma a través d’una estampa que les peixateres penjaven a les seves botigues. Es tracta d’una dona -en alguns casos bonica, però en d’altres vella i desagradable- que sosté amb una mà un bacallà i en l’altra una cistella amb arengades i verdura, menjars propis del temps quaresmal. Aquesta figura, recordava als que passaven que en aquesta època no es pot menjar carn i que era un moment boníssim per comprar peix, sobretot bacallà i arengades. Avui dia encara es pot veure en algunes botigues de salaó i adobats.