Les obres teatrals romanes estaven amanides amb referències a la societat del moment, al darrera de les quals, s'amagaven crítiques, lloes o sàtires al poder.
En època de l'emperador August (Gai Iulius Caesar Augustus, 23 de setembre de 63 aC–19 d'agost de 14 d.C.) hi hagué un intent de revitalitzar el teatre clàssic, ja que els patrons preferien els actes d'evergetisme popular a l'amfiteatre o al circ.
Els grans evergetes invertien en la construcció, monumentalització i redecoració de qualsevol edifici teatral, ja que la seva obra tenia permanença i quedava testimoniada per la incripció al·lusiva en un lloc destacat, procurant-li honors públics.
La freqüència, l'entitat i el coste dels programes lúdics era força variada, com el perfil social dels patrocinadors d'aquests espectacles. Tenint en compte la càrrega ideològica del teatre, els sacerdots del culte imperial acostumaven a ser els organitzadors dels grans esdeveniments lúdics.
Tot i els intents de revitalització, el teatre va anar decaient, rematats pel cristianisme i els seus postulats.
Després del regnat de Constantí, els cristians van augmentar el seu nombre, en antagonisme amb el desacreditat culte pagà, que va conèixer un breu i poc entusiasta intèrval de reivindicació, sota l'imperi de Flavi Aureli Julià (Constantinobla, 332–Maranga, 363), l'Apòstata.
El cristianisme va triomfar contraposant-se a altres grups, als quals van desplaçar, entre ells, el gremi dels actors i d'aquells que estimaven els espectacles, participant en el circ i en el teatre.
Els gèneres teatrals romans i els seus actors
La doctrina cristiana i els seus doctors desaprobaven els espectacles teatrals per la seva temàtica.
Els romans van conrear especialment dos grans gèneres teatrals: la tragèdia i la comèdia. La tragèdia narra els succesos dels herois, amb final dolorós, que condueix a la compassió i a la por. La comèdia en canvi, és la representació de la població civil, les històries de la qual, acaben amb final feliç i somriures.
El món del teatre romà va ser ric en possibilitats. Dintre de cada gènere dramàtic es van distingir subgèneres, com tragèdies pretestes amb personatges, ambient i argument romà. La comèdia oferia múltiples variants: paliata, togata, atelana i mim.
Pel que fa a la caracterització dels escenaris, la tragèdia tenia grans decorats evocant els palaus. El decorat de la comèdia, en canvi, representava diverses cases particulars amb portes i balcons. La caracterización de los personajes era de lo más curioso y se distinguían según su atavío y categoría social. El calzado, el vestido y la máscara eran imprescindibles.
Els actors de tragèdia usaven una sabata amb plataforma i els de comèdia calçaven un tipus de sandàlia. La vestimenta era la túnica amb mànigues que, en els personatges femenins, s'ajustava al cos amb un doble cinturó cordat sota el pit i als malucs; al damunt s'hi col·locava un mantell ample, enrotllat al cos o una capa rectangular curta per als soldats, els joves i els rics. A la tragèdia els actors apareixien togats amb la toga pretexta, de blanc amb vores púrpura.
Tots els subgèneres usaben màscares, excepte el mim. Fetes de fusta lleugera i estuc, lluïen sobre el cap una erruca de cabell o de lli i una obertura a la boca, acondiconada com un petit altaveu. Les màscares de tragèdia usaven un pentitat exageradament aixecat sobre el front, amb colors que distingien els personatges.
Els personatges teatrals i els seus arguments
Pel que fa als arguments, a la tragèdia els personatges eren herois i heroïnes, déus i deeses, reines, reis i soldats: persones importants que explicaven les seves apreciables històries.
El tema predilecte era la guerra de Troia i les peripècies dels seus protagonistes, amb predilecció, cap a tot el que resultava horrible, sanguinolent, truculent i macabre, predisposats al melodrama, l'exageració del sentiment i el patetisme.
A la comèdia es repetien els tipus costumistes i burgesos. El protagonista acostumava a ser un esclau i hi apareixien personatges com prostitutes, lens i lenes, cuiners, etc, que es barrejaven amb homes lliures, les seves dones i els seus fills joves.
Els arguments acostumaven a ser els següents:
Un jove enamorat d'una jove (generalment una prostituta) vol aconseguir-la, però no té prou diners per tenir-la; el seu esclau és molt astut i se les inventa per ajudar el seu amo enganyant als altres personatges.
Un vell, cansat de la seva dona, prova de controlar els atacs llibertins del seu fill, però acaba barrejant-se en embolics de faldilles i al final resulta burlat.
Un comerciant s'oposa al desenllaç feliç d'una intriga, obstaculitzant l'amor entre els joves. Un soldat, que acostuma a ser un xulo amb diners, intenta perjudicar a l'enamorat.
S'utilitzava el llenguatge col·loquial i fins i tot vulgar. A la tragèdia es pretenia commoure a l'espectador oferint-li valors exemplars. Els personatges eren estereotipus de maldat o de bondat i patien càstigs o recompenses per les seves accions. A la variant pretexta s'afegia el patriotisme i la intenció política. La comèdia tenia intenció moral i exemplaritzant, tot i que acostumava a tenir-se com a més important que fes riure i que fes passar una estona agradable.
La reacció del cristianisme davant del teatre
Res de tot l'explicat anteriorment era ben vist pels cristians. Com un culte, que volia estar tan a la vora de Déu i les magnificències d'una divinitat grandiosa, podia permetre espectacles tan vulgars i mundans?
Segons Sant Agustí, riure era pecat i divertir-se una pèrdua de temps. Riure fa desaparèixer la por i si no hi ha temor, tampoc hi ha temor de Déu. L'amenaça, doncs, consistia en la intimidació constant sobre la perpètua condemnació de l'ànima, si algun fidel anava a veure teatre. Així ho afirmava el canonge de Vígata, d'Andrea Camilieri. Els silogismes que els teòrics cristians argumentaven eren amenaces, més que no pas asseveracions, "perquè el teatre és la casa preferida del diable", segons Sant Agustí.
Els sacerdots de l'època, per endormiscar les ments que es formulaven preguntes, havien de ser, també ells, grans actors, atacats per la por a les calamitats i l'esperpèntic espectacle d'un vi convertit en sang i un pa convertit en carn, que els creients havien d'ingerir (en un acte espiritualment antropofàgic) per salvar les seves ànimes.
La doble moral també ha estat present en la vida del cristià i dels seus ministres... i encara fins avui, en els nostres dies.
