Gestos

Des de fa uns quants anys, sociòlegs i politòlegs han dividit el món en tres parts o tres categories depèn de com ho vulgueu enfocar: el primer món, el segon i el tercer. El Primer món l’integren aquells països que han aconseguit un grau més alt de desenvolupament i per tant i en conseqüència, gaudeixen dels estàndards de la vida al més alt nivell: sanitat, llarga esperança de vida, qualitat de serveis, etc. Els països que integren aquest primer món, són els que estan aliats, no pas geogràficament sinó socialment i ideològicament als Estats Units.

El Segon món el formen el grup de països que es van sumar a l’anomenada “experiència socialista”, en clara oposició ideològica als països del primer món. Aquests segons rebutjaven la cultura liberal i el capitalisme obert i portaven a la pràctica un tipus d’economia anomenada capitalisme d’estat de caràcter monopolista que veuria concentrats els seus recursos econòmics en la forma de propietat pública, el que conduiria a una economia de planificació centralitzada. Els països que integren el segon món estan aliats amb els països de l’antiga URSS.

Finalment, el tercer món, està compost per aquells països que no pertanyien a cap dels dos blocs anteriors i que estaven enfrontats en la Guerra Freda, el bloc Occidental i el bloc comunista.

Avui dia però, el terme Tercer món s’usa més aviat per referir-se als països subdesenvolupats o en “vies de desenvolupament”, en contraposició als “països desenvolupats”. Així doncs, els termes primer, segon i tercer món, han caigut pel que fa al seu aspecte polític i els sociòlegs han tingut en compte, donant-li molt més pes, el factor econòmic per catalogar els països en un o un altre nivell.

Bé, amb aquests apunts de política ben aclarits, el meu interès avui es centra en el tercer món, en els països subdesenvolupats i en la tasca humanitària que s’hi està fent, a hores d’ara, en aquest mateix moment, per part de múltiples organitzacions humanitàries i cooperants.

Els països desenvolupats, entre els que està Espanya (¡¡¿¿??!!) i de retruc també Catalunya, abans de la crisi i fins i tot malgrat la crisi, avancem amb pas ferm envers un camí que ha de canviar el destí del món i la seva actual fisonomia, basat sobretot en el desenvolupament de la tecnologia, en tots els àmbits, des del científic fins al domèstic. L’ús racional d’aquesta tecnologia, portada en aquest moment a punts insospitats i en creixent avanç, ajuda també a la lluita que molta més gent de la que pensem, emprèn a diari en el món subdesenvolupat.

Es tracta d’herois anònims que des de la legalitat, però en moltes ocasions fora de la protecció dels Estats, planten cara a l’adversitat i a la misèria i es dediquen en cos i ànima, almenys durant una part de la seva vida, als altres. Es tracta dels voluntaris, en el sentit més ampli del terme.

Ser voluntari vol dir oferir molt i treballar molt sense demanar ni esperar res a canvi. Ser voluntari avui dia és un acte d’altruisme sense comparació, és demostrar Amor per les causes i els afectes que afecten als altres, sovint a l’altra banda del món, lluny de cada i amb la única certesa de saber que l’ajut que es pot oferir és absolutament imprescindible.

Les ONG han proliferat molt en els darrers anys, arran de les situacions que es desencadenen al món. Així per exemple “Metges sense Fronteres”, “Solidaritat per al desenvolupament”, “Inter Vida”, “Pallassos sense Fronteres” entre altres, algunes de tant antigues com “Unicef”, “Mans Unides” o “Ajuda en acció”. Tanmateix, cal tenir present i en compte que no totes les ONG treballen als països subdesenvolupats, sinó que entitats com “Creu Roja” o “Caritas”, són a prop nostre i d’ençà de l’assot més agut i pertinaç de la crisi econòmica, tenen més feina que mai.

Les Organitzacions No Governamentals es nodreixen, sobretot, de personal voluntari, però també de professionals especialitzats que fan els estudis i els projectes pertinents, des de canalitzar aigua perquè arribi a les cases, fins a construir escoles, hospitals o asils. La feina a realitzar als països subdesenvolupats, als països del Sud, és tan immensa que per molt que es faci, no s’avança, ni prou ni prou de pressa i sempre queda més per fer.

És molt el que ofereixen els voluntaris de les ONG, molt poc el que demanen i molt menys encara, el que reben: només la voluntat de la gent, la col·laboració econòmica en la mesura de les pròpies possibilitats, ja sigui apadrinant infants o amb donatius espontanis, ni que siguin puntuals.

Per aquells que ens mirem les ONG des de fora, només hem de fer un gest per prendre part en aquesta tasca de solidaritat que dia a dia està portant a terme aquesta gent ben admirable.
Es tracta, molt sovint, només de fer un gest.