El debat està encès pels drets de la propietat intel·lectual
La propietat intel·lectual de l'art i la cultura ha obert un complicat debat entre els artistes, els usuaris consumidors de productes culturals, la SGAE i la darrera polèmica nascuda de la pressumpta corrupció de la seva cúpula directiva.
L'esquerda està oberta entre els creadors de productes de l'art i la cultura i els consumidors d'aquests productes, dels quals viuen els artistes. Entre uns i altres, entitats com la Sociedad General de Autores i Editores (SGAE), fan de mitjancers en l'intent d'aplicar fins als darrers extrems la Llei de la Propietat Intel·lectual, establint canons, impostos i taxes que tenen com a finalitat ordenar i limitar l'ús, abús i consum dels béns culturals (música, cinema, teatre i literatura, especialment), amb la noble finalitat que els artistes vegin valorat i compensat el seu treball de tan forma que puguin viure d'ell.
Tanmateix, ni abans ni ara el tráfic cultural és fàcil de controlar. A dia d'avui a més, amb la implantació cada cop més extesa de les noves tecnologies, aquest control és més difícil a cada hora que passa i ni tant sols el canon digital pot posar fre a una tendència que està en ple creixement. Pirates informàtics de tot pèl, xarxes socials, pàgines divulgatives, plataformes audiovisuals i els propis usuaris, contribueixen a "fer córrer" l'art i la cultura, posant-los a l'abast de milers de persones, la única condició de les quals, és disposar d'una connexió a Internet, un equip adequat i saber on buscar.
El mètode no és nou
La pràctica, tanmateix, és vella i no cal enganyar-se al respecte: tothom ha comprat en alguna ocasió un disc o un CD i l'ha prestat a un amic, qui n'ha fet una còpia, i aquest amic, ha deixat aquesta còpia a més amics i així, fins arribar a un nombre de persones inconcret però creixent, que ha obtingut una còpia de les cançons sense pagar res per elles, gentilesa d'una sola persona que, aquesta sí, ha comprat el disc. Aquest tràfic, fa uns quants anys, es donava entre coneguts, amics, aludats i propers, però avui dia, amb els avenços que aporta la tecnologia, fins i tot la més domèstica, qualsevol pot accedir gratuïtament a aquest disc, aquesta canció, pel·lícula, essent molt complicat, pràcticament impossible, establir un límit, determinar una sanció i enganxar als culpables amb les mans a la massa. Per això, sembla que aquesta pràctica del préstec on line, no té, de moment, data de caducitat ni mètode eficaç per al seu desarrelament, especialment entre la gent més jove.
El canviant panorama actual
Tanmateix, és tan estret i tibat el llaç escorredor que la SGAE pretén posar al voltant del coll dels consumidors de l'art i la cultura, que aquests han buscat i trobat, algunes vies d'escapatòria per fugir dels maleïts impostos i canons amb els que es graven les pràctiques més habituals. La més senzilla i radical d'aquestes vies és deixar de consumir cultura. Això significa, per exemple, renunciar a posar música als establiments públics o mantenir desendollat el televisor al bar, mentre els clients prenen un cafè o una copa. Està clar que d'aquesta manera no s'abusa del treball dels artistes, però aquests tampoc es veuen afavorits amb la divulgació de la seva obra. Com s'ho farà un artista per donar a conèixer i vendre les cançons del seu disc si abans el seu potencial comprador no les ha escoltat? És un peix que es mossega la cua.
La democratització de la cultura i el paper de les Muses
No és sa ni saludable posar peatges econòmics a l'accés lliure a la cultura, donat que aquesta és una activitat social que contribueix a humanitzar a les masses, democratitzant el seu accés al plaer que reporta. I arribats a aquest punt, qui és l'autèntic propietari de l'art i la cultura, en el cas que n'hi hagi, de propietari: l'artista que ha creat l'obra o l'usuari a qui va dirigida?
En tot cas, segur que no és l'intemediari que viu com un rei sense clavar xapa i que s'alimenta d'un treball aliè nascut de la inspiració dels artistes i del desig de cultura del pacient consumidor.
Què seria dels artistes sense el seu públic? I què seria del públic desitjós d'emocions, sense el do dels artistes i de les seves obres? Uns i altres es retroalimenten de les mateixes emocions i dels mateixos resultats, empenyent la roda d'un negoci plenament consolidat i socialment ben vist. Sembla colar que es precisa una regulació justa, però no una gàvia plena de prohibicions, amenaces i sancions.
Seran les Muses les últimes culpables al final d'aquesta cadena de retrets i tensions? Ja ningú es recorda d'elles i els seus noms (Clio, Terpsícore, Melpómene, Urania, Cal·líope, Talia, Polímnia, Erato i Euterpe) es perden en les primeres clarors de la civilització. Ai, les Muses!, les capricioses, mutants, inconstants i subtils muses, que inspiren en els artistes sentiments meravellosos que amb tècnica, destresa i treball, fan néixer al món en forma de cançons, de relats, de poemes, de grans històries que conviden a somniar, des dels dies llunyans en els que els homes alçaven els seus ulls cap a l'Olimp.
Penso que ni tant sols amb la intercesió de les Muses, en Teddy Bautista i els seus acòlits, es lliuraran d'una investigació policial i fiscal com cal, que anirà llençant a la llum pública les pressumptes deficiències d'una pèssima gestió i la vergonya d'una pressumpta apropiació indeguda de centenars de milions d'euros. Que està dit de seguida.
Temps hi haurà per seguir-ne parlant, quan trascendeixi i toqui.