Fa uns quants mesos, l'humorista gràfic Faro va deixar puntualment aparcat el seu costat més irònic, sardònic i mordaç, per oferir als lectors del Diari de Tarragona, publicació en la que habitualment treu les seves vinyetes, una imatge corprenedora, infinitament trista, que toca i remou el centre mateix de la sensibilitat més adormida.
Al dibuix s'hi veu una nena petita, mal vestida, mig pentinada amb dues cuetes, d'esquena, caminant cap al col·legi. Pel camí va perdent el seu material escolar infantil: un llibre, una llibreta, uns quants papers, tres o quatre llapissos. L'agafa de la mà el seu angelet de la guarda i el text del Faro diu: "Sólo su angelito de la guarda la acompañó al cole para decir que su mamá estaba en el suelo de casa... Ojalá olvide y sea feliz. Es de Reus, tiene 5 añitos y un padre que nunca mereció serlo".
La protagonista d'aquesta història té noms i cognoms i és real com la vida mateixa. És veïna de Reus i com apunta el Faro, només té cinc anys i és orfe perquè un dia, el seu pare va assestar-li a la seva mare, una punyalada mortal a l'esquena i la va deixar morir al terra de la cuina de la llar familiar, on la nena la va trobar. Veient-se sola i sense saber què fer, va anar caminant fins al col·legi per dir a les seves professores el que havia passat, tot buscant una mica de consol i una espurna de companyia.
És sobrer dir que tots els mitjans de comunicació es van fer ressò d'aquest repugnant fet i el van convertir immediatament en notícia, atorgant-li a la nena un doble paper: el d'heroïna, per ser tan valenta a l'hora d'anar a buscar ajuda, i el de víctima, receptora del dany col·lateral causat per la bogeria i la crueltat del seu pare, que l'han deixat, literalment, sola al món.
La violència masclista, quan es cobra víctimes, ja les té aquestes coses.
Quan aquesta atrocitat passa, la societat sovint plany a la víctima (normalment l'element femení de la parella) i condemna a l'altra meitat (normalment l'element masculí), com a botxí, com a dement incapaç de controlar la seva ràbia, la seva gelosia malaltissa, la fúria encegada que no calcula l'abast ni la intensitat de les seves accions. De fet, un cop a l'escena del crim, la policia va tenir força clar que, a qui primer havia de deternir, era a la parella de la víctima i com posteriorment s'ha vist, tots els indicis que apuntaven cap a ell, eren certs i correctes.
Aquest no és un cas aïllat, un fet puntual que per fatalitats del destí, va donar-se a Reus, concretament en la mare d'aquesta nena, sinó més aviat al contrari. L'any 2010 van ser 73 les dones que van morir assassinades per les seves parelles o ex-parelles a l'Estat espanyol. Aquest nombre, lluny de ser insignificant, més aviat és molt preocupant. Per això l'Observatori de la Violència de Gènere parla d'epidèmia quan es refereix a aquests assassinats i depenent del nombre que se'n produeixen, considera que un país es troba per sobre o per sota de l'índex epidèmic. Així mateix també ho va expressar la Relatora de l'ONU de Violència contra les dones, Rashida Manjoo, en la visita que va portar a terme a Madrid fa unes quantes setmanes. "Cap país està exempt d'aquesta epidèmia", va explicar lamentant-se molt seriosa.
El càlcul de l'índex epidèmic va iniciar-se el mes de novembre de l'any 2003 per par del Departament de Salut Pública de la Universitat d'Alacant, amb dades procedents de la Federació de Dones Separades i Divorciades d'Espanya. El detonant va ser una iniciativa en defensa de la salut de les dones que es va engegar a través d'Internet, amb l'objectiu de disposar d'una informació que contribuís a la comprensió de l'arrel del problema de la violència del company íntim (VCI). Des d'aleshores i de forma mensual, l'índex epidèmic es publica a la pàgina web dedicada a les dones e-leusis. Aquest índex es calcula a partir de la raó establerta entre les morts esdevingudes en el mes de l'estudi corresponent, i la mitjana de morts per violència del company íntim del quinquenni anterior. Seguint aquestes formulacions es van establir tres nivells de risc: bàsic (menor que 0,74%), mig (entre 0,75 i 1,24) i alt o epidèmia (més alt d'1,25). D'acord amb aquest estudi, el passat mes de febrer de 2011, Espanya estava per sota de l'índex epidèmic amb una puntuació d'1,00 i això, per tant, ha de ser per força una bona notícia, almenys momentàniament.
Ara bé, perquè es produeix aquesta violència masclista? Quins són els mecanismes que la desencadenen d'una forma tan brutal, sistemàtica i visible per la societat? Les característiques comuns dels distints casos sembla que van repetint-se: parella separada o fins i tot divorciada, sovint amb un o més fills petits, en la qual ell no accepta la separació i menys encara, que ella pugui refer la seva vida amb una altra parella diferent. Resumidament, la immensa majoria de vegades, aquesta violència es produeix per la curtedat de mires de la part de la parella que provoca el crim i el perpetra. I compte! perquè segons l'Observatorio de la Violencia de Género de la Fundación Mujeres, a l'actualitat hi pot haver uns 400.000 homes maltractant a les seves parelles a Espanya i tot i així, Espanya està per sota de la mitjana europea i mundial pel que fa a les morts provocades per la violència de gènere. Cal recordar que una dona pot patir continuats i sistemàtics maltractaments (igual físics com psicològics) sense que aquests acabin amb la seva mort i que la Llei Orgànica 1/2004, de 28 de desembre de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere, recull igual un tipus com l'altre.
La violència domèstica no s'atura només amb una sola víctima, la dona, sinó que afecta a més persones de l'àmbit familiar: els fills, quan n'hi ha. Per a ells, el resultat de tot plegat és devastador, com en el cas de la nena de cinc anys de Reus. En aquest sentit, l'Organització No Governamental "Save the Children" va realitzar, durant l'any 2010, un projecte internacional en el marc del programa Daphne III de la Comissió Europea, consistent en un estudi en el qual, es va marcar l'objectiu de conèixer i valorar l'atenció institucional que rebien a tres països distints, Espanya, Islàndia i Itàlia, els fills i filles de les dones que moren a mans dels seus companys íntims. En els casos més greus en els que la violència acaba amb assassinat, aquests menors ocupen el lloc de víctimes principals, ja que passen a trobar-se en situació de desampara. Per aquest motiu, la seva custòdia passa a ser de l'Estat i les institucions expressament creades per aquesta finalitat, en les quals hauran d'aprendre a fer una vida nova, probablement amb unes condicions noves i potser si enen sort, amb una família d'acollida o d'adopció, també nova. El tràngol és evident i està serbit i també la perpètua sensació de tenir una pàgina del llibre blanc de l'existència, molt i molt rebregada. Qui serà capaç d'explicar-li a aquesta nena de cinc anys de Reus, què li ha passat a la seva mare i per quins motius? Probablement només el temps tancarà ferides que a hores d'ara estan molt obertes i això, ni tant sols és segur.
Fa un parell d'anys, el govern de la Generalitat de Catalunya va engegar una campanya contra la violència de gènere en la qual es deia que "això no és amor" i que el millor que es pot fer és tallar. Probablement sigui certa la recomanació de la campanya i el més intel·ligent és tallar (en aquest cas, amb els mals rotllos), però aquest aspecte, tampoc és fàcil i sovint esdevé impossible perquè l'ex-parella segueix fustigant amb la seva presència, amb els seus contactes, amb les seves demandes, a la víctima. I això, encara que ella hagi posat una denúncia i el jutge o la jutgessa hagin dictat una ordre d'allunyament o fins i tot una condemna més dura. En el 60% dels casos en els quals s'arriba a l'asassinat de la parella, la dona no havia interposat cap denúncia davant les autoritats pertinents ni davant la policia; i encara més, fins i tot, havia donat al su botxí, una segona i una tercera oportunitat de refer-se com a parella, en un cicle malaltís i evident de síndrome d'Estocolm domèstic.
La por, el temor al rebuig social, la inseguretat, el desconeixement dels mecanismes legals, tot plegat fa que les dones massa sovint no gosin interposar cap denúncia, carregades d'una autoculpa completament errònia i fora de lloc, que no els permet veure la realitat tal i com és. Per això les campanyes de sensibilització i d'informació s'afanyen a repetir moltes vegades, que totes aquelles dones que en aquests moments estan sent víctimes de la violència de gènere, tenen a la seva disposició el telèfon 900.900.120 en el qual, poden denunciar al seu agressos i la seva situació, abans no sigui massa tard. Cal, això sí, un cop de cor ple de valentia, coratge i tenir-los molt ben posats, per donar el pas endavant i sortir airosa d'una situació tan minant i aclaparadora com aquesta.
El problema és només de la dona que resulta ser la víctima de tot plegat? No, el problema de de tot-hom i de tota-don; de la societat, del sistema, que és incapaç de posar fre a l'epidèmia i eradicar-la completament. Cal actuar contra la violència de gènere perquè es tracta d'un pols, d'un repte contra la salut pública. Segons Miguel Lorente Acosta, delegat del Govern per a la Violència de Gènere, "si hi hagués més rebuig envers l'agressos, no hi hauria tanta violència". Potser és cert, però també caldria endurir les lleis contra els maltractadors, afavorir mecanismes realment útils i àgils per protegir a les víctimes abans no es produeixi una situació irreversible i posar a disposició de les dones que pateixen maltractaments, eines físiques, psicològiques i anímiques que els procurin la seva supervivència i la seva recuperació. No n'hi ha prou amb lamentacions i estadístiques. Cal acció i acció decidida. I cal ja, abans no torni a pujar l'índex epidèmic i haguem de lamentar més víctimes quan ja sigui massa tard.