Representacions esquemàtiques o imatges realistes. Les representacions de la divinitat varien d'acord amb els distintes tendències que s'han anat succeint en la història de l'art.
La concepció de Déu com una idea, invisible per als homes, va portar als primers cristians a rebutjar qualsevol representació gràfica de la divinitat.
Sembla lògica la reticència dels primers dirigents de l'església cristiana cap a les imatges, ja que concebien a Déu com un Ens immaterial impossible de representar.
Precisament aquestes reserves cristianes va conduir a una iconografia molt esquemàtica, amb descripcions austeres, procurant evitar tota temptació de culte cap a la pròpia imatge. Qui va solucionar la disputa entre iconoclastes i iconoduls va ser el papa Gregori qui va comprendre les possibilitats didàctiques de les imatges i va dictaminar que aquestes "són la lectura dels analfabets", atorgant a les efígies la funció de text.
Icones bizantines
A Bizanci el debat sobre l'iconisme va durar més d'un segle, amb dos períodes en els quals els enfrontaments entre partidaris de cadascuna de les doctrines sobre l'ús i la funció de les imatges, va arribar fins i tot a la destrucció d'aquelles esglésies que les exhibien . Els iconoclastes afirmaven que no es pot representar visualment allò que només és captable per la intel·ligència mentre que els iconoduls defensaven que les imatges eren sagrades, perquè Déu es va fer Ens físic en la figura del Fill.
La iconografia bizantina, doncs, va centrar el seu interès en els personatges sagrats, subordinant-hi la representació del fons. La idea de perfecció en la representació icònica ve donada per la persona de Jesucrist, que encarna Déu. Els homes són icones de Déu a través de la virtut. No representen a Déu físicament, sinó mitjançant la nostra lliure voluntat o el nostre sentit de responsabilitat moral. El model de representació és la figura del Pantocrator, autèntica enumeració dels caràcters de la divinitat.
L'art bizantí tenia una finalitat espiritual i expressava la santedat i els significats més sublims de l'Ortodòxia: la Saviesa, la Theotokos (Mare de Déu), els Apòstols, els poders angèlics i els màrtirs de la fe.
Cada element de la iconografia bizantina estava subordinat a l'expressió simbòlica del diví. Des dels colors indicatius de la tradició de la persona, des de la foscor a la llum de Crist, fins a les vestimentes que projectaven els cossos espirituals dels sants, coberts per elles.
L'art bizantí amb més detall
La pintura i els mosaics bizantins, més que la seva escultura, han tingut una singular importància en la història de les formes de representació plàstica, ja que han servit de pont als models cristians orientals cap a Europa. De fet, l'art bizantí va ser la font principal de la fixació de la iconografia occidental.
Pel que fa a l'escultura bizantina, la plàstica va suposar la culminació de l'art paleocristià, mantenint les seves tècniques i la seva estètica de progressiu allunyament de les qualitats clàssiques: una gran rigidesa, la repetició de models estereotipats, la preferència del baix relleu en les obres de ple volum i l'ús de materials rics, com l'ivori, que proporcionen petites peces, són els caràcters més destacats de l'estatuaria bizantina de la primera etapa. Després de la sistemàtica destrucció del període iconoclasta es produeix un retorn al culte de les imatges, però per no caure en la idolatria i per influència dels nous corrents islàmics, desapareix la figura humana de l'estatuària exempta.
La nova Edat de l'Or
Amb el sorgiment d'una nova Edat d'Or es va arribar a l'apogeu de les arts figuratives que van influir en l'art islàmic i el naixent art romànic europeu. Els nous tipus iconogràfics es van adaptar a les diferents parts del temple: el Pantocrator (Crist en Majestat beneint) a la cúpula, el Tetramorfus (quatre evangelistes) a les petxines, la Mare de Déu a l'absis, els sants i altres temes evangèlics, en els murs de les naus.
Durant la Tercera Edat d'Or es va enriquir la iconografia dels cicles "marians", dels sants i evangèlics, alhora que per influències italianes, es va cedir a una major llibertat compositiva.
El deure dels artistes
La iconoclàstia va conduir a la formació d'un cert fixisme iconogràfic. Si la imatge es refereix a un prototip, el principal deure del pintor era reproduir el mateix tipus. D'aquí la preocupació pel retrat, que va adoptar un gran realisme. La representació de Maria és la mateixa: nas subtil i rectilini, orelles atrofiades, llavis tancats, ulls apagats. Ocupava a l'interior del temple el lloc que li reservava el programa iconològic propi i precís.
Encara és més explícita la "Majestas Domini amb anunciació" de l'església de Sant'Angelo, a Bitritto. L'àngel de l'anunciació, que vesteix hàbits litúrgics, porta a la mà esquerra un encenser. Una altra iconografia, lligada a l'encarnació del Fill de Déu, és la imatge de la Déesis, pregària que l'església pregant dirigeix a Déu Pare per obtenir la vida eterna. Aquesta és una imatge comuna al ària cultural bizantina.