Era molt sincera quan deia que l'estimava. Ell acceptava amb tranquil·litat i una certa satisfacció aquest sentiment que ella li demostrava, però sense fer-me massa escarafalls. Potser era perquè la genètica l'havia dotat d'un temperament fred, just el contrari del d'ella, que calava foc per on passava. Potser era massa apassionada? Potser és que ell n'era massa poc i aquesta fredor a ella la torbava i li despertava dubtes sobre la sinceritat de les seves paraules, dels gestos, dels immensos esforços que ell havia de fer per complaure-la. "Si m'estimés de debó no li costaria tant ser més afectuós", pensava ella, "aquesta baixa intensitat... no sé...".
Un dia ella es va cansar de sentir-se insegura i una mica per sortir de dubtes i molt per saber i ficar el nas on no tocava, va voler arribar al fons de la qüestió. Així és que la nit d'aquell dia, en un moment en el qual ell dormia profundament al seu costat del llit, ella va aprofitar un ronc ocasional per entrar dins seu, fent-se cabre fins la boca i obrint-se camí cap endins amb esforç. Amb els ulls ben oberts mirava, buscava, escrutava l'àmbit en el qual romanien, clars i ben visibles, els sentiments que ell li dedicava. Efectivament eren allà i polsaven amb el suau titil·leig d'un cor adormit per l'alçada de l'hora, completament aliè a aquella intolerable intromissió. Aquells sentiments enamorats eren nets, sincers, clars com l'aigua, gairebé transparents i lluïem amb llum pròpia. Eren un tresor i atresorats, per tant, estaven. Ella es va emocionar en veure'ls: la van commoure.
Orgullosa, sadollada la seva curiositat i satisfeta la seva desconfiança, va decidir sortir per on havia entrat, però... ai las!, en un moment determinat, mogut per la presència de somnis estranys d'una malaltissa possessió, ell havia canviat la seva posició i tenia la boca closa, mentre respirava profundament pel nas. La porta, doncs, era tancada. Ella es va trobar aleshores, que no tenia per on sortir i a l'interior d'ell, l'espai la comprimia, l'assimilava, l'estirava més i més avall i més i més endins. D'aquesta manera, en el pecat trobà la penitència i per desconfiada i bruixa, va quedar atrapada, presonera, desapareguda en una sola nit del món.
A ell, a l'hora en punt, el despertador va fer-lo tornar en sí, esvaïnt el somni de plom que ara es volatilitzava amb rapidesa. En girar-se amb el cap atapeït, la boca agra i un regust amarg a la gola, ella no era a l'altra banda del llit com solia. Ell no se'n va preocupar massa perquè el pes estrany al ventre li va provocar un recargolament que el va obligar a tancar-se cuita-corrent al bany. Es va asseure a la tassa (peus descalços i pantalons al garró) i va alliberar dificultosament el remolí dolorós que li giravoltava dins els budells.
En estirar de la cadena, la descàrrega espitosa de l'aigua va arrelominar tot fent desaparèixer, allò que en un moment determinat va emetre un crit remotament humà en el moment de perdre's desaigua enllà.
Al cap d'uns quants dies, les fotografies de la dona misteriosament desapareguda apareixia en la majoria dels diaris de tirada nacional. Tanmateix, ningú, ni ella mateixa, en va saber res mai més.