Avui fa 220 anys, aquell 1792 va ser, com aquest, un any de traspàs, és a dir, que el febrer va tenir 29 dies i precisament aquell 29 de febrer de 1792 és el dia que el popularíssim compositor italià Gioacchino Rossini va escollir per néixer. Ho va fer a la ciutat italiana de Pesaro.
Era fill d'un músic municipal i una cantant mediocre i per tant, la seva aproximació a la música es va fer ben bé a la llar familiar i quan Gioacchino era realment molt jove. Quan era nen ell també cantava i tocava el violoncel i la banya. Als 15 anys, va ingressar en una escola de música a Bolonya, on va aprendre a compondre música. Una de les anècdotes de joventut de Rossini el recorden quan en certa ocasió, li va demanar a la seva mare que li donés una llista de la bugaderia i ell va ser capaç de posar-li música!.
Es formà a Bolonya amb S.Mattei, amb el qual conegué l'obra de Haydn i Mozart, que l'influïren i fins i tot es diu que en el seu estil hi ha un cert punt de germanització. Va debutar al teatre amb la farsa "La cambiale di matrimonio (1810)" que va tenir una bona acollida, el que li donà peu a escriure òperes bufes com "L'inganno felice", (1812) i "La scala di seta", (1812) que li donaren prou popularitat com perquè aquell any pogués estrenar al Teatro alla Scala de Milà "La pietra del paragone" i el 1813 consolidà la seva fama amb "Tancredi", en aquest cas una òpera seriosa i no pas bufa, i posteriorment, les bufes "Il signor Bruschino" i "L'Italiana in Algeri".
En aquestes òperes va utilitzar recursos còmics de l'escola napolitana del s XVIII, sovint donant a l'orquestra un tema breu inicial, reiterat amb un crescendo característic fins a un clímax sonor i rítmic.
A ran del seu èxit, l’empresari Barbaja contractà a Rossini perquè anés a treballar a Nàpols. Allí va contraure matrimoni, el 1822 amb la seva estimada Isabella Colbran, mezzosoprano amb la seva estrenar les seves òperes romàntiques, i que anteriorment havia estat la seva amant. Amb ella i per ella va escriure "Elisabetta" (1815), "Otello" (1816) i "Armida" (1817). També són de la mateixa dècada les seves millors i més celebrades òperes en el camp còmic amb "Il barbiere di Siviglia" (Roma, 1816) i "La Cenerentola" (1817). Quan es va estrenar "Il barbiere di Siviglia" Rossini tenia només 24 anys.Noves òperes serioses foren "La gazza ladra" (1817), "Mosè" (1818), "La donna del lago" (1819), "Matilde di Shabran" (1821) i "Semiramide" (1823). En aquestes òperes el seu estil es convertí en preromàntic i en aquest sentit, anticipà a Bellini.
L’any 1823 visqué a Viena on conegué Beethoven, a Londres i a París, on reuní una fortuna més que considerable. Contractat pel govern francès, escriví a París arranjaments d'òperes anteriors, la cantata "Il viaggio a Reims" (1825) i l'òpera còmica 
"Le comte Ory" (1828) i es mostrà capaç d'assimilar el món romàntic amb "Guillaume Tell" (1829).
"Le comte Ory" (1828) i es mostrà capaç d'assimilar el món romàntic amb "Guillaume Tell" (1829).Després d’abandonar França va passar per Espanya i finalment va retornar a Itàlia, on l’acompanyà Olimpia Pélissier a qui, després de distanciar-se de la seva muller Isabella, havia convertit en la seva amant. Quan Isabella va morir el 1845, Rossini es va casar amb Olimpia i tots dos es van traslladar novament a França on finalment, Rossini va morir el 1868.
La música de Rossini
La música de Rossini està plena d’ingeni i encomana l’alegria de viure plenament. De fet, el geni de Rossini resideix en la riquesa de les seves melodies, que recolza en tres elements estructurals:
En primer lloc és un orquestrador molt hàbil. Rossini utilitzava l’orquestra per acolorir la seva música i abusa dels instruments de vent-fusta i vent-metall per donar-li una lluentor desconeguda fins al moment.
En primer lloc és un orquestrador molt hàbil. Rossini utilitzava l’orquestra per acolorir la seva música i abusa dels instruments de vent-fusta i vent-metall per donar-li una lluentor desconeguda fins al moment.
El segon element fonamental és el ritmo. Rossini dota a les seves obres d’un ritme trepidant creant una sensació de moviment molt cinematogràfic. En aquest sentit, l’aportació més important de Rossini és el "Crescendo rossinià" un recurs en el que es recolza en diverses ocasions en les seves òperes. El recurs consisteix en utilitzar un tema melòdic que se va repetint contínuament, però cada cop que es repeteix va afegint més instruments, més volum i més velocitat fins arribar a aconseguir un gran clímax final com en la cèlebre ària "La calumnia" de El Barber de Sevilla.
El darrer element és la utilització de les veus com si fossin instruments de l’orquestra. Rossini va disposar de les millors veus del seu temps i en moltes ocasions va aprofitar el seu virtuosisme per aconseguir textures pràcticament orquestrals que li donen a la música espectacularitat i un toc bufo.
El darrer element és la utilització de les veus com si fossin instruments de l’orquestra. Rossini va disposar de les millors veus del seu temps i en moltes ocasions va aprofitar el seu virtuosisme per aconseguir textures pràcticament orquestrals que li donen a la música espectacularitat i un toc bufo.
Un gran sentit de l’humor
Malgrat la seva fecunda imaginació i la gran quantitat d’òperes que va arribar a escriure a la seva vida, es diu de Rossini que era un home mandrós, amant de les dones i un molt bon cuiner. Li agradava organitzar festes i sopars per als seus amics, entre els quals es comptava el també compositor Franz Liszt. Es va divertir fent broma i jugant males passades als seus amics. Ser així anava amb el seu caràcter i per tant, aquestes bromes també es troben presents en la música que crea per a les òperes bufes. Quan se’l criticava pel seu estil de vida Rossini solia respondre: "no s'ha d'esperar molt més d'un home nascut el dia de traspàs!".
El bon humor que Rossini solia gastar és providencial i el seu biògraf Radiciotti, ha deixat escrites d’ell diverses anècdotes divertides:
Una nit, en sortir d'un concert al qual acabava d'assistir el compositor, es va acostar una senyora. –Mestre -va dir-, finalment puc contemplar aquesta cara genial, que només coneixia per retrats! No es pot equivocar: Vostè té al crani el gep de la música. - I què em diu d'aquest altre gep, senyora? -Va contestar Rossini tocant-se la panxa-. Vostè no pot negar que sigui encara més visible i desenvolupat. I és cert que el meu veritable gep és la gola.
Una vegada, en premi d'una aposta on havia encertat, va guanyar un gall dindi trufat, però el perdedor li donava llargues per pagar l'aposta. Rossini el va anar a veure un dia i li va dir: -Escolta, aquest famós gall dindi, quan es menja? -Sap, mestre, no és encara l'estació de les tòfones de primera qualitat. - Que no, que no! Això és una falsa notícia que difonen els galls dindi per a no deixar-se farcir.
En 1864, el Baró Rothschild li va enviar com a regal uns raïms de les meravelloses parres dels seus hivernacles, i va rebre aquesta resposta: - Gràcies! El seu raïm és excel·lent, però no m'agrada massa el vi en pastilles. El Baró va entendre l'al·lusió, i li va agradar tant aquest divertit comentari, que va enviar-li de seguida al mestre una bota del seu millor Chateau-Lafitte.
El compositor Alberto Lavignac, que coneixia perfectament els vicis de Rossini, li regalava de tant en tant una dotzena de les delicioses sardines que es pesquen en el Golf de Gascunya. El Mestre li va dir un dia: "Si us plau, no m’enviï aquestes coses tan bones el dissabte. Dissabte, hi ha sempre molta gent a la taula amb mi, i jo, quan tinc les sardines voldria menjar-me-les sol, però com que sóc tan bon marit, sempre n’hi he de regalar una a l’Olimpia (la seva dona).
Un mètode de treball poc corrent
En Rossini conflueixen dues tendències que es complementaven l’una amb l’altra: tenia un enorme talent a l’hora d’escriure música, però era el rei de la vagància. Sempre anava retardat en el compliment dels seus encàrrecs i acabava escrivint les òperes a corre cuita. Va escriure "Il barbiere di Siviglia" en només 7 dies. Per escriure les seves obertures esperava sempre al darrer moment i es diu que la majoria les va escriure al mateix teatre la nit de l’estrena. Deia que el que més l’inspirava era l’stress del copista esperant i l’atac de cor de l’empresari mentre s’arrencava els cabells. De fet, per l’estrena del Barber, no va arribar a escriure una obertura específica i va utilitzar-ne una altra que havia compost amb anterioritat.
Habitualment Rossini escrivia al llit i en pijama. Quan els terminis arribaven al seu termini l’empresari el tancava a casa però Rossini solia escapar-se per una finestra. Un dia un empresari va anar a casa de Rossini i el va trobar composant al llit. Al terra hi havia un full de paper. L’empresari es va acotar i va veure que el compositor havia escrit una ària genial. Quan li va donar a Rossini, aquest li va dir que no li calia, que com que li feia mandra sortir del llit i acotar-se, n’havia escrit una altra de millor.
Rossini el gourmet. Rossini el gastrònomQuan Rossini tenia trenta anys i estava al zenit de la seva carrera com a compositor, va decidir retirar-se i no tornar a escriure música mai més. Des de l’any 1829 fins al 1868 només va escriure un Stabat Matter, la Petita Missa Solemne i petites peces que va reunir en els seus "Pecats de Vellesa". Probablement cal buscar la resposta a aquesta qüestió en la frustració que Rossini va sentir després de l’estrena de Guillem Tell i que en aquell moment, uns altres cos compositors genials, Donizetti i Bellini, començaven a planejar sobre la seva ombra. A banda, també tenia problemes de salut i de relació amb les seves dones. Així és que com que tenia diners i treballar no era una de les seves passions, va decidir dedicar la resta de la seva vida a el que si era per a ell una autèntica passió: el menjar.
Era un sibarita al qual li agradava tastar-ho tot però a més també, era un gastrònom molt reputat en el seu temps, inventor de diverses receptes que han arribat fins a nosaltres, com els canelons Rossini i els turnedós Rossini. També li encantaven els macarrons i el paté de pollastre amb crancs a la mantega. La recepta dels seus macarrons ha arribat fins als nostres dies a través del receptari de potatges italians del seu amic Antonin Carême.
Els "Dissabtes musicals"
El dissabte era per a Rossini una dia excepcional, doncs convidava a sopar a setze persones a casa seva. Els convidats havien de vestir-se de gala, mentre ell utilitzada una samarra (una mena de sotana llarga) 
i subjectava la seva corbata amb un fermall d'un medalló de Haendel.
i subjectava la seva corbata amb un fermall d'un medalló de Haendel. La cura que Rossini posava en aquests sopars, es reflectia en les especialitats culinàries que servia i en el refinament de la vaixella i de la decoració de la casa. La tria dels convidats es feia per tres motius: en primer lloc per tenir la capacitat de divertir i interessar a Rossini, per demostrar una deferència extrema cap a la seva esposa Olimpia i per distingir-se en un àmbit o un altre. La varietat estava assegurada i per casa seva hi van passar personatges com Carafa, Verdi, el príncep Poniatowski, Alexandre Dumas, Gustave Doré, el Baró Rothschild, el Baró Haussmann, que canviava totalment l'arquitectura de París , i un llarguíssim etcètera.
La muller de Rossini, Olimpia jugava un paper molt important en aquests sopars. Ella hi assistia amb una gran dignitat i a més, era el fre de l’exagerada generositat de Rossini envers els seus convidats. S’explica que cada dissabte hi havia al mig de la taula unes enormes safates plenes de fruita fresca, però a casa del matrimoni Rossini, per una o altra raó mai s'arribava a la fruita, o bé la Senyora Olimpia simulava sentir-se malament en el moment oportú, o bé anunciaven una visita inesperada, de manera que sempre es distreia l'atenció dels comensals. En una ocasió, un dels convidats, va voler anar al fons de la qüestió, preguntant a un dels cambrers quina era l'explicació de l'assumpte. "La raó és molt senzilla -li va contestar el cambrer amb una picada d'ullet-, la senyora agafa la fruita en dipòsit i després l’ha de tornar".
Avui Gioacchino Rossini hauria complert 220 anys. Una edat tan excessiva com la seva pròpia persona. Val la pena, però, recordar-ne la seva vida i conèixer la seva obra.