La notícia de la mort d’una persona coneguda i popular sempre sorprèn i frapa. Si a més, la notícia fa referència a una persona intel·lectual que ha dedicat tota la seva vida a la difusió de la cultura, com és el cas de l’escriptora Teresa Pàmies, la notícia encara és més frapant i més dolorosa. Aquest és el senzill i humil homenatge d’aquest bloc a l’escriptora Teresa Pàmies i un reconeixement al seu llegat i la seva obra.
La Teresa Pàmies va néixer a Balaguer l’any 1919 i ha mort a Granada aquest dia 13 de març de 2012. Va ser escriptora, filla del dirigent marxista Tomàs Pàmies.
Ingressà a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC), el 1937, on tingué un paper actiu en la seva direcció, en la creació de l'Aliança Nacional de la Dona Jove (1937-1939) i en el butlletí "Juliol".
Després de la Guerra Civil Espanyola hagué d'exiliar-se a França i més tard marxà cap a Cuba, a la República Dominicana, i finalment a Mèxic, on fixà la seva residència. Ingressà a la Universitat Femenina, on estudià Periodisme, carrera que havia començat de forma autodidacta. El 1947 deixà Mèxic per anar a Belgrad, on treballà a la ràdio, tasca que continuà després a Radio Praga, on fou redactora de les emissions en castellà i català. Des de l'exili també col·laborà a les revistes catalanes Serra d'Or i Oriflama.
L’any 1971 tornà a Catalunya després de 30 anys d’exili i es dedicà plenament a la literatura. Va seguir col·laborant en diversos mitjans de comunicació com el diari AVUI, des dels seus inicis l'any 1976 i fins el 2009; a la revista Presència i a Catalunya Ràdio. Alguns dels seus articles es van recollir en els llibres Opinions de dóna (1983) i La vida amb cançó. Cròniques radiofòniques (1999).
Es casà amb Gregorio López Raimundo, secretari general del PSUC. És mare del també escriptor Sergi Pàmies. Les seves obres tenen un fons autobiogràfic. També ha escrit una biografia en castellà de Dolores Ibárruri (Mèxic, 1975). El 1984 la Generalitat de Catalunya li va concedir la Creu de Sant Jordi; el 1997 va rebre la Medalla d'Honor de Barcelona, el 2001 el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, la màxima distinció literària en català, i el 2006, el Premi Manuel Vázquez Montalbán.
Aquests són els títols d’algunes de les seves obres: "Testament a Praga" (Premi Josep Pla de narrativa, 1970), en col·laboració amb el seu pare; "Quan érem capitans" (1974); "Va ploure tot el dia" (1974); "Quan érem refugiats" (1975); "Gent del meu exili" (1975); "Aquell vellet senzill i pulcre" (1977); "Rosalia no hi era" (1982); "Busqueu-me a Granada" (1984); "Coses de la vida a ritme de bolero" (1993); "La filla del Gudari" (1997); "Estem en guerra" (2005); "Ràdio Pirenaica (2007)".
Ingressà a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC), el 1937, on tingué un paper actiu en la seva direcció, en la creació de l'Aliança Nacional de la Dona Jove (1937-1939) i en el butlletí "Juliol".
Després de la Guerra Civil Espanyola hagué d'exiliar-se a França i més tard marxà cap a Cuba, a la República Dominicana, i finalment a Mèxic, on fixà la seva residència. Ingressà a la Universitat Femenina, on estudià Periodisme, carrera que havia començat de forma autodidacta. El 1947 deixà Mèxic per anar a Belgrad, on treballà a la ràdio, tasca que continuà després a Radio Praga, on fou redactora de les emissions en castellà i català. Des de l'exili també col·laborà a les revistes catalanes Serra d'Or i Oriflama.
L’any 1971 tornà a Catalunya després de 30 anys d’exili i es dedicà plenament a la literatura. Va seguir col·laborant en diversos mitjans de comunicació com el diari AVUI, des dels seus inicis l'any 1976 i fins el 2009; a la revista Presència i a Catalunya Ràdio. Alguns dels seus articles es van recollir en els llibres Opinions de dóna (1983) i La vida amb cançó. Cròniques radiofòniques (1999).
Es casà amb Gregorio López Raimundo, secretari general del PSUC. És mare del també escriptor Sergi Pàmies. Les seves obres tenen un fons autobiogràfic. També ha escrit una biografia en castellà de Dolores Ibárruri (Mèxic, 1975). El 1984 la Generalitat de Catalunya li va concedir la Creu de Sant Jordi; el 1997 va rebre la Medalla d'Honor de Barcelona, el 2001 el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, la màxima distinció literària en català, i el 2006, el Premi Manuel Vázquez Montalbán.
Aquests són els títols d’algunes de les seves obres: "Testament a Praga" (Premi Josep Pla de narrativa, 1970), en col·laboració amb el seu pare; "Quan érem capitans" (1974); "Va ploure tot el dia" (1974); "Quan érem refugiats" (1975); "Gent del meu exili" (1975); "Aquell vellet senzill i pulcre" (1977); "Rosalia no hi era" (1982); "Busqueu-me a Granada" (1984); "Coses de la vida a ritme de bolero" (1993); "La filla del Gudari" (1997); "Estem en guerra" (2005); "Ràdio Pirenaica (2007)".