 |
| L'avi Joan Roca |
Si el meu avi Roca fos viu avui hauria
fet 103 anys. Era un home amb molt de caràcter (una pólvora) i al llarg de la
seva vida va veure de tot, inclosa, la Guerra Civil (que el va enxampar fent el
servei a Cartagena); també l'arribada de l'aigua corrent i la llum elèctrica a
les cases, la trepitjada de l'home sobre la Lluna, el llançament del Columbia
des del Cap Canyaveral, l'avenç de la informàtica i el lent surar del telescopi
Hubble per l'espai. No va poder 'veure' en sentit literal, més episodis històrics perquè l'avi
Roca va morir completament cec. Si avui fos viu segur que es passaria el dia
enganxat a l'ordinador navegant per Internet, comunicant-se des del seu perfil
de Facebook, publicant les seves opinions contundents des de Twitter i navegant
a través del Google de pàgina en pàgina, satisfent la seva enorme curiositat i
les ganes de saber que no va perdre mai a la seva vida.
Tenia defectes? Un munt i també
un caràcter seriós i intractable, tot i que a mesura que es va anar fent gran,
aquest mal geni i les ganes de baralla i discutida es van anar desinflant. Era
descregut, ateu, malparlat, geniüt i republicà fins al moll de l'os.
Ras i curt, l'avi Joan Roca va
tenir al llarg de la seva vida tres grans alegries: la primera, veure embarcar
a Alfons XIII (el cametes) al port de Cartagena camí de l'exili; la segona, la
proclamació de la República i la tercera, la mort de Franco el 20 de novembre.
Tenint en compte que ell feia anys el 21 de novembre, aquell 1975 va prendre's
la mort del dictador com un regal d'aniversari anticipat que mereixia una
celebració. Uns quants dies abans del 20-N, quan l'"equipo médico habitual"
va començar a explicar amb compta-gotes als "españolitos de a pié"
que el Franco estava que no estava, l'avi va comprar una ampolla de cava i li
va dir a la Maia, la meva àvia, que la mantingués fresqueta fins que arribés el
moment. Ella la va agafar sense dir res i la va mantenir en 'standby' a la
porta de la nevera.
El recordo, aquella tardor de
1975, agafat al transistor de casa, matí, tarda i nit, fins que el dictador va
fer l'últim espeterrec. No cal ni dir que va sortir l'ampolla de cava i que
mentre l'Arias Navarro anava fent el somicó, ell, brindant amb ell mateix, se
la va anar prenent de mica en mica, assaborint cada glopada que li lliscava
ganyot avall. En tota la seva vida cap altre cava li va proporcionar més plaer.
Per cert, com que el 20-N no hi va haver col·legi, jo em vaig quedar a casa. Recordo que a l'hora de llevar-me
la meva mare em va dir que aquell dia no havia d'anar al col·legi perquè (cito
textualment) "un senyor molt vellet que estava molt malalt s'ha
mort"; jo tenia 4 tendres anys i tota la innocència del món i em va saber
greu que aquell senyor vellet, que jo no coneixia, s'hagués mort de tan malalt. Quan vaig veure l'avi Roca, encetant la famosa ampolla de cava i
brindant per la mort (que ja era hora) del Franco, vaig pensar que tenia un avi
molt dolent que es posava content perquè un senyor vellet s'havia mort. Ai
Senyor!, el que és la innocència de la infantesa, i el ràpid que es perd...!. Ningú més de casa va fer cap altra
manifestació, ni de goig ni de dolor, però al cap d'uns quants dies, la besàvia
Roseta va decidir de forma unilateral i irrevocable, que faria un bon dinar per
a la família, sense que aparentment vingués a compte de res, simplement perquè
"hoy es hoy".
M'encantaria saber què opinaria
el meu avi Roca del que passa al món i a Catalunya en especial, en aquest moment. Probablement estaria
content de saber que el món celebra el 25è aniversari de la caiguda mur de Berlín, que la tecnologia avança d'una manera increïble i que avui
dia, la vida és més fàcil mercès als enormes avenços de la medicina, la
tecnologia, la informàtica i la ciència en general; també m'agradaria sentir-lo
filosofar sobre els canvis de règims polítics i sobre la caiguda i alçament
dels governs, arreu del planeta.
Què diria el meu avi Roca del
'Cas Urdangarín'? I del nefast govern del PP? I de la crisi i totes les desgràcies que comporta? I de l'immens batibull de corruptel·les
que es fan i s'acaben descobrint a les espanyes? Probablement
argumentaria un discurs més propi d'un altre temps i acabaria reblant que
"no hi ha ni un pam de net". Tindria raó. Estic segura que avui i malgrat tot, estaria
il·lusionat i esperançat per aquest nou camí que s’ha obert a Catalunya i que hauria anat a votar SI-SI el primer i ara esperaria amb ànsia els nous esdeveniments cap a la llibertat dels catalans, una llibertat per la qual ell havia renegat en mil ocasions, del règim imperant a Espanya, durant i després de Franco, de la inutilitat dels seus polítics, de la pocavergonya dels seus representants. Ell sempre va creure que Catalunya ha de ser un país independent. Ell hauria dit que sí, sense cap mena de dubte, i
esperaria la independència amb una nova ampolla de cava. Aquesta hauria sigut la quarta alegria de la seva vida.
El dia que l'avi va morir ho va
fer tan bé com va saber. Simplement al llarg d'un dia 1 de febrer de l'any
1991, es va apagar. Va anar-se'n tal i com ell volia, sense dolor, sense
estrebades, sense adonar-se'n. Es va anar adormint, i prou. Quan em toqui, jo també
vull una mort com aquesta. Ell sempre deia: "Morir no és res, és només un
instant. Patir és el que em preocupa". En va saber molt, moltíssim.
Tal dia com demà, 21 de novembre,
hauria complert 102 anys i ja hauria superat la centúria. No va tenir aquesta
oportunitat ni jo la sort de veure'l superar-la, rondinant, queixant-se,
renegant i filosofant a la seva manera, tal i com fan avui, ara mateix en
aquest instant, avis i àvies de tot arreu.
Vagi per al meu avi Roca el meu
record més entranyable.
 |
| Amb l'avi Joan Roca (1975) |