La Quaresma es representa com una vella, més
propera a una bruixa que a una iaia entranyable. Els seus set peus recorden les
setmanes de dejuni i abstinència que s’havien d’observar, sí o sí, en els temps
dels nostres besavis.
En aquest punt, en temps reculats, l’Església
Catòlica no donava treva i excepte en el cas del pagament d’una butlla, la gent
havia de mantenir una dieta espartana a base de llegum i verdura cuita en aigua
i potser un rosegó de pa. Només excepcionalment, el diumenge, menjaven bacallà.
I punt. I això al llarg dels dies que
van del Dimecres de Cendra fins al Diumenge de Rams. La gent seguia aquest
dictat al peu de la lletra i aquells que feien trampa eren sermonejats pel
capellà de guàrdia, qui els amenaçava amb el càstig d’un foc etern i la
condemnació de la fràgil ànima a les calderes del Pere Botero. Eren temps de
pobresa moral per als quatre rics de sempre i de misèria extrema per a la
resta.
Això de fer dejuni ha passat a la història.
Ves què passaria si no poguéssim menjar a diari allò que ens plau i haguéssim
de fer penitència i constricció?. Jo crec que acabaríem d’engegar a pastar fang
una fe a la qual manté la tradició. La gent avui, amb la informació i els
avantatges tecnològics dels que gaudim, no estem per tants orgues
supersticiosos i, malgrat la crisi, encara tenim ganes de donar-nos l’alegria
d’un àpat si no extraordinari, almenys si correcte i a poder ser, ben
condimentat i regat amb un vinet que faci de bon passar.
