“El banquet” o “El simposi” (en grec antic Συμπόσιον, Sympósion) és un diàleg escrit per Plató (428 a. C./427 a. C. – 347 a. C), filòsof grec alumne de Sòcrates i mestre d’Aristòtil. Va escriure aquesta obra cap a l’any 380 aC i va dedicar-la íntegrament a l’amor. De fet, aquesta obra és, juntament amb el “Fedre”, la que conforma la idea de l’amor platònic.
PersonatgesEls personatges que hi intervenen són: Agató, Erixímac, Fedre, Pausànies, Aristòfanes, Sòcrates, Alcibíades, Aristodem i Diotima, que és la única dona que és esmentada directament, tot i que no es compta entre els comensals del Banquet.
L’aprenentatge estableix entre l'home i l’ésser en sí i entre els homes associats en la recerca comú una relació que no és purament intel·lectual, perquè compromet la totalitat de l'home i per lo tant també la voluntat. Plató defineix aquesta relació com a amor (Eros). A la teoria de l'Eros estan dedicats dos dels diàlegs artísticament més perfectes, el Banquet el Fedre. El Banquet considera sobre tot l’objecte de l'amor, la bellesa, i procura determinar els graus jeràrquics d’aquesta. L'amor és desig de bellesa; y la bellesa es desitja perquè és el be que ens torna feliços. Però la bellesa posseeix graus diversos. En primer lloc hi ha la bellesa d’un cos bell, després adverteix que la bellesa és igual en tots els cossos i passa així a desitjar i a estimar tota la bellesa corporal. Però per damunt d’aquesta hi ha la bellesa de l’ànima; i més amunt encara, la bellesa de les institucions i de les lleis, després la bellesa de la ciència i, en fi, per damunt de tot, la bellesa en sí, que és eterna, superior al devenir i a la mort, perfecta, sempre igual a ella mateixa i font de tota la bellesa.
PersonatgesEls personatges que hi intervenen són: Agató, Erixímac, Fedre, Pausànies, Aristòfanes, Sòcrates, Alcibíades, Aristodem i Diotima, que és la única dona que és esmentada directament, tot i que no es compta entre els comensals del Banquet.ArgumentLa narració situa el lector en el banquet organitzat pel poeta tràgic Agató per celebrar la seva victòria a les festes Lenees del 416 aC. Després de l’àpat, Erixímac proposa passar el temps en mutus discursos i debatre un tema que Fedre ha tingut en ment. Erixímac demana que cadascun dels convidats improvisi un elogi a Eros, déu de l’amor, ja que segons alguns comentaris de Fedre, aquest segueix sent un dels déus més importants del panteó i en canvi, només en comptades ocasions se l’ha homenatjat com mereix.
FedreAleshores és el propi Fedre qui engega el primer discurs de la proposta, en el qual senyala que Eros, el déu de l'amor, és la divinitat més antiga. Eros, segons ell, fa que els homes sentin vergonya i ambició, i la seva influència sobre els homes és més gran que qualsevol altre sentiment, ja que el seu poder impulsa a grans accions, que arriben fins i tot, a morir per amor. En la seva presència els amants s'abstenen de qualsevol vilesa o covardia perquè Eros és la força inspiradora de les accions elevades.
PausàniesDesprés d’ell, pronuncia el seu discurs el sofista Pausànies qui distingeix entre dos tipus d'Eros, cada un dels quals segueix una Afrodita distinta: Afrodita Pandemos i Afrodita Celestial. L'Eros de l'Afrodita Pandemos, és el d'aquells homes que estimen el corporal i que cerquen aconseguir el seu objectiu sense interesar-se en el procés. L'Eros d'Afrodita Celestial és propi d'homes que cerquen la perfecció moral. Qui està sota la influència d'aquest Eros, vol una relació permanent per a l'educació física, la filosofia així com educar al seu amant en la saviesa i el valor.
ErixímacErixímac, que és metge de professió, és el tercer en parlar i el seu discurs és el d’un professional de la medicina en el qual sosté que no sols els homes posseeixen un doble Eros, sinó totes les coses. Basant-se en la medicina, Erixímac senyala que els cossos posseeixen aquest doble Eros o desig i que és just consentir els bons desitjos que s’identifiquen amb l'amor anomenat celestial. Segons Erixímac és feina del metge saber quins són aquests bons desitjos. Així mateix, per atorgar un millor ordre a les coses cal estimular els desitjos que condueixen a la bellesa i la bondat.
AristòfanesA continuació segueix el discurs d’Aristòfanes, al que se deu, sense cap dubte, gran part de la fama de la que gaudeix “El Banquet”. En la seva exposició s’introdueix un mite segons el qual, hi hagué un temps en el que la terra estava habitada per persones esfèriques amb dues cares, quatre cames i quatre braços. En aquell llavors existien tres sexes: el masculí, descendent del sol; el femení, descendent de la terra i l’androgen, descendent de la lluna, que participava en ambdós. L’arrogància d’aquests éssers va provocar la ira de Zeus, el pare de tots els déus, qui per sotmetre’ls, els va dividir amb el seu llamp, convertint-los en éssers incomplerts i condemnant-los a desitjar sempre la unió amb la seva meitat perduda. pietat i a la justícia. On hi hagi harmonia i ritme podem parlar de la presència de l'amor. Així és la interpretació que Eriximac fa d'Eros. En ella el significat d'Eros resulta ampliat en identificar-lo amb una força universal de la naturalesa. Certament el discurs d'Eriximac és més profund que els anteriors, encara que peca d’arrogància professional.
AgatóDesprés del discurs d’Aristòfanes li arriba el torn a Agató qui critica als demés per no haver descrit, segons ell, la vertadera naturalesa d'Eros. El seu discurs utilitza belles paraules, però sense molt de control del significat d’aquestes. Per a ell Eros posseeix moltes virtuts com la bellesa, la tendresa, la joventut, el valor, la moderació, la saviesa i la justícia. Afegeix a més, que Eros és el més gran dels poetes, perquè és qui inspira la poesia. L'Amor habitaria dins les ànimes dels homes, essent contrari a qualsevol violència.
SòcratesArriba tot seguit el torn de Sòcrates qui pronuncia en el seu discurs, el veritable pensament de Plató sobre la naturalesa de l'amor. L'amor és una forma de necessitat que té un objectiu i la seva relació amb aquest objectiu és de desig, d’exigència. L'amor anhela sempre el bell i bo i per tant, es converteix en quelcom entremig entre l’un i l’altra. Tampoc pot ser considerat un déu, perquè si ho fos no estimaria, ja que en un ésser perfecte és impossible que hi hagi desig o passió. Pel mateix, l'Amor és un ésser entre mortal i immortal, un esperit o daimon. Plató aclareix: "Un déu no pot mesclar-se amb l’home, però mitjançant Eros es duu a terme tota relació i diàleg dels déus amb els homes, desperts o en somnis." (202e)
AlcibíadesEl diàleg es tanca amb la divertida i esverada entrada a la celebració, d’un Alcibíades completament borratxo. Alcibíades elogia aleshores la figura mateixa de Sòcrates, lloant la seva temprança i la seva tossuda busca de la veritat. D’aquesta forma es mostra al lector com el propi Sòcrates és l’encarnació perfecta dels preceptes que ell mateix esposa en el seu discurs. Com a exemple, Alcibíades narra com, malgrat que aleshores tota Atenes reconeixia la seva bellesa física, Sòcrates va refusar el tracte sexual amb ell.
ConclusióEl primer intent de definició de l'amor a les obres platòniques es troba en el Lisis. En aquest text, en termes generals l'amor es "desitjar que la persona estimada sigui el més feliç possible", ens diu el personatge Sòcrates.
L’aprenentatge estableix entre l'home i l’ésser en sí i entre els homes associats en la recerca comú una relació que no és purament intel·lectual, perquè compromet la totalitat de l'home i per lo tant també la voluntat. Plató defineix aquesta relació com a amor (Eros). A la teoria de l'Eros estan dedicats dos dels diàlegs artísticament més perfectes, el Banquet el Fedre. El Banquet considera sobre tot l’objecte de l'amor, la bellesa, i procura determinar els graus jeràrquics d’aquesta. L'amor és desig de bellesa; y la bellesa es desitja perquè és el be que ens torna feliços. Però la bellesa posseeix graus diversos. En primer lloc hi ha la bellesa d’un cos bell, després adverteix que la bellesa és igual en tots els cossos i passa així a desitjar i a estimar tota la bellesa corporal. Però per damunt d’aquesta hi ha la bellesa de l’ànima; i més amunt encara, la bellesa de les institucions i de les lleis, després la bellesa de la ciència i, en fi, per damunt de tot, la bellesa en sí, que és eterna, superior al devenir i a la mort, perfecta, sempre igual a ella mateixa i font de tota la bellesa.
La dialèctica consisteix en aquest doble procés de divisió i de composició, que és al mateix temps recerca de l'éser en sí i unió amorosa de les ànimes en l’estudi i en l’ensenyament.