 |
| Àngel Guimerà |
Avui recordem al dramaturg, poeta i polític Àngel Guimerà i Jorge, un dels principals representants de la Renaixença literària o “ressorgiment” de les lletres catalanes de finals del segle XIX.
Quan l’Àngel Guimerà nasqué, igual com també el seu germà Juli, quatre anys després, els seus pares Agustí Guimerà i Margarita Jorge, no estaven casats i els fills havien nascut fora de l’àmbit socialment acceptat del matrimoni. De fet, la parella no constà com a tal fins a la seva arribada a Catalunya, l’any 1854 quan a més, el pare va reconèixer la paternitat dels dos nens. Tot i que avui dia aquesta situació no representaria cap cosa de l’altre món, a mitjans del segle XIX, viure amb aquesta “irregularitat” era tot un escàndol i el fet que els pares no estiguessin casats quan van néixer els dos fills, va marcar alguns trets importants de la vida i l’obra de Guimerà.
La família, pare, mare i dos nens, ara ja legalitzada, es va instal·lar a El Vendrell, a la casa pairal coneguda com Cal Ximet. Va ser en aquest moment en el qual, Àngel Guimerà va topar amb una realitat social, cultural i sobretot lingüística, molt diferent de la que ell estava habituat a Santa Cruz de Tenerife, on havia nascut i d’on era originària la seva mare. És per això que s’ha parlat sovint de la importància de la consciència de mestissatge en alguns dels protagonistes de les seves obres, igual com també el tema de la personalitat escindida entre dues cultures. Ara bé, la integració i assimilació de Guimerà davant la nova situació va ser completa, fins al punt de convertir-se en una de les personalitats públiques més emblemàtiques del catalanisme.
Anys de jovenesa i inici en la literatura
 |
| Casa pairal d'Àngel Guimerà al Vendrell |
De ben jove, l’amistat d’Àngel Guimerà amb el notari, escriptor i historiador vendrellenc Jaume Ramon i Vidales, va facilitar el seu contacte amb el món dels Jocs Florals i la literatura en català. Va ser el seu ingrés en aquest món. Posteriorment, un cop instal·lat a Barcelona, Guimerà va col•laborar amb la plataforma cultural La Jove Catalunya, de la qual va ser primer secretari i més tard tresorer. A partir del 1873 va es convertir en secretari de redacció de La Renaxensa, publicació que va dirigir durant molts anys, fins al 1903. Paral·lelament, es va consagrar com a poeta amb l’obtenció del títol de Mestre en Gay Saber als Jocs Florals del 1877, i aplegà els seus poemes en el volum “ Poesies” que es publicà el 1887. Posteriorment va publicar un segon llibre de poemes el 1920.
La seva dedicació a la prosa de ficció fou més aviat circumstancial i consta de dos contes: El gos de casa i El nen jueu, tots dos del 1889, i d’una novel·la breu, Rosa de Lima, publicada el 1917. Els seus discursos foren aplegats a Cants a la Pàtria (1906).
Obra poètica i teatral
 |
| Mar i cel |
La seva extensa obra poètica i teatral, reuneix una sèrie de característiques que la fan molt notable, la principal de la qual és unir a una aparença del moviment romàntic, els elements principals del realisme.
Tot i que va iniciar la seva carrera amb la poesia, la major part de la seva obra literària va estar dedicada al teatre. Ben aviat aconseguí reconeixement internacional amb l’obra Mar i Cel, que va ser un èxit immediat i es va arribar a traduir a vuit idiomes.
La seva època més brillant fou la última dècada del segle XIX, on s'apropa més a la realitat de la societat catalana de l’època, que girava el rumb cap a un entorn més urbà i industrial, destacant en el seu currículum Maria Rosa (1894), Terra Baixa (1896), o La filla del mar (1900).
Al final de la seva vida va diversificar més la seva producció, des del drama burgés als poemes dramàtics musicals amb elements fantàstics o el teatre històric de tendència catalanista.
Com a dramaturg se li poden reconèixer diverses etapes diferents. En un principi (1879-1893) es va dedicar a la tragèdia de filiació romàntica, en vers i ambientada en períodes històrics, sovint recreats des de la imaginació. Són alguns dels seus principals títols El fill del rei (1886) o L’ànima morta (1892). L’obra que més destaca d’aquest període és Mar i cel (1888).
A partir de començaments de la dècada de 1890 es decantà pel teatre en prosa des d’una perspectiva realista i fins i tot naturalista, en obres com En Pólvora (1893), Maria Rosa (1894) i Terra baixa (1897). És la fase més creativa de la seva producció i la que li va reportar una gran projecció internacional, a través de les versions al castellà de les seves obres que l’actriu Maria Guerrero, va portar de gira per tot el món.
.jpg) |
| Terra baixa |
A partir del 1900 ja era un autor consagrat en l’escena espanyola i internacional i per tant, va decidir arriscar una mica més i provar algunes receptes teatrals en voga en aquells anys, entre elles la tragèdia en vers, que responia a uns models literaris diferents als dels seus inicis.
Les seves primeres obres són escrites en vers i amb una estructura de cinc actes però més endavant, les escriu en prosa i dividides en tres actes.
La mà negre del govern espanyol, com sempre
L’any 1904, l'Acadèmia Sueca va preveure concedir-li a Àngel Guimerà el Premi Nobel de Literatura, en el primer premi conjunt, ja que juntament amb Guimerà, també es premiava el poeta provençal Frederic Mistral. D’aquesta forma es reconeixia l’obra de dos autors paradigmàtics del renaixement literari, que escrivien en dues llengües llatines amb una part de la seva història comuna: el català i l'occità. No obstant això, pressions des del govern espanyol, que consideraven poc convenient premiar un autor català (que a més, havia tingut un rellevant paper polític a Catalunya), van impedir que el projecte de l'Acadèmia Sueca es dugués a terme. En lloc de Guimerà, va ser proposat José de Echegaray que, a part de la seva pròpia obra, havia traduït al castellà algunes obres de Guimerà. Així, el Premi Nobel va ser finalment concedit al curiós tàndem Echegaray-Mistral, autors que res tenien a veure entre ells.
 |
| Monument dedicat a Àngel Guimerà al Vendrell |
Els seus discursos polítics foren publicats l'any 1906 amb el títol de Cants a la Pàtria. El 1916 li fou atorgada la Creu de la Legió d'Honor per part del Govern francès.
La seva mort es va produir a les dotze i nou del divendres 18 de juliol de 1924 al carrer Petritxol de Barcelona, i va tenir un enterrament multitudinari al Cementiri de Montjuïc.
Terra baixa