Tal dia com avui però de l'any 1782, Mozart va ser un home molt feliç. Es va estrenar amb un gran èxit, la seva famosíssima òpera El rapte en el serrall.
El rapte en el serrall (Die Entführung aus dem Serail) és una òpera en tres actes composta per Wolfgang Amadeus Mozart, amb un llibret de Gottlieb Stephanie, adaptat a partir d'un text de Christoph Friedrich Bretzner. Número de catàleg KV 384. Es va estrenar al Burgtheater de Viena el 16 de juliol de 1782
És tracta d'un singspiel amb text en alemany, compost sota la protecció de l’emperador Josep II, d’acord amb el projecte del sobirà de crear una òpera nacional alemanya.
Tanmateix i malgrat això, segueix les pautes de l’òpera buffa italiana i de l'opéra comique francesa, a la qual aporta un nivell musical –vocal i instrumental– que significa una renovació del gènere.
El rapte en el serrall, és una de les primeres quatre grans òperes de Mozart.
Narra en clau irònica la història d’uns pirates que segresten el vaixell en què viatgen els joves espanyols Constanze i Belmonte, amb Blonde i Pedrillo, dama de companyia i criat, respectivament. Belmonte pot escapar, però els altres són venuts com esclaus al paixà Selim Bassa. L’obra transcorre a l'interior del palau que aquest té al costat del mar, a Turquia, i explica les peripècies del jove Belmonte i Pedrillo per salvar les seves dames.
Va ser l'èxit més gran de Mozart en vida i la primera òpera que va escriure a Viena.
S'ha dit que és també la seva obra més alegre i la més desenfadada. És opinió general que en aquesta òpera, Mozart es va sentir especialment feliç i inspirat i va crear una música deliciosa i captivadora, orquestrada amb especial gust i amb àries i números de conjunt d'una elegància impressionant. Només un misteri: el sultà Selim (que finalment allibera els seus presoners) no canta sinó que Mozart li atorga un breu paper parlat.
La música de Mozart diferencia clarament, ja des de l'obertura, el món oriental (música sorollosa, amb percussió i campanetes) de l'occidental, i la música dels personatges nobles (lineal, aristocràtica) de la de els populars (amb ecos de dansa popular, sobretot en Blonde).
S’atribueix al final de l’estrena d’aquesta òpera, la famosa anècdota que explica que l’emperador Josep II, va felicitar Mozart, però va deixar anar un comentari: "Massa notes, Mozart", fent referència al fet que el compositor havia donat major densitat a l’obra del que corresponia al singspiel alemany. L’obra no és fàcil a nivell bucal i només els grans cantants mozartians poden atrevir-se amb papers tan difícils com aquests.
La composició
Mozart va tenir a les mans el llibret d’Stephanie el 29 de julio de 1781 i es va posar a treballar sobre aquella història amb molta rapidesa i mantenint un ritme molt ràpid, fins al punt que va tenir enllestits tres grans números en només dos dies. De fet, Mozart estava entusiasmat davant la perspectiva que una òpera seva s’interpretés a Viena i per tant, va esmerar-se més encara si cap.
Era en aquesta època i mentre Mozart estava dedicat a la composició d’aquesta òpera, quan va escriure al seu pare dient-li que “en una òpera, la poesia ha de ser en conjunt l’obedient filla de la música. Perquè les òperes còmiques italianes són tan populars a tot arreu, malgrat els seus miserables llibrets? Doncs perquè la música és la reina suprema i quan un l’escolta, oblida la resta. El millor és quan un bon compositor, entès en teatre i amb prou talent per fer suggeriments, es troba amb un poeta capaç, el veritable fènix; en aquest cas, no cal témer si aplaudiran o no, perquè ho farà fins i tot el més ignorant”.
El Rapte del Serrall es va estrenar al Burgtheater de Viena el 16 de julio de 1782, pocs dies abans que Mozart es casés amb Constanze Weber. Ell mateix va dirigir l’orquestra i l’òpera, com era de preveure, va tenir un gran èxit. Mozart va escriure al seu pare: "la gent es torna boja per aquesta òpera".
Les primeres dues representacions van proporcionar a Mozart l’enorme xifra de 1200 florins, tres vegades més del que havia estat el seu sou pel seu antic treball a Salzburg. L’obra es va representar repetidament a Viena en vida de Mozart i al llarg de l’Europa de parla alemanya. Va ser l’obra més divulgada de Mozart, fora de Viena. Només a l’any 1782 va arribar a les quinze representacions. A la tardor d’aquell mateix any es va estrenar a Praga i als anys següents a Fráncfort del Meno, Bonn, Leipzig, Múnich, Kassel, Berlín i Stuttgart. Va arribar a París el novembre de 1801 i a casa nostra, es va estrenar al Gran Teatre del Liceu de Barcelona el 3 de gener de 1928.
L'argument
La història té lloc al palau (serrall) del Paixà Selim, en algun lloc de la costa mediterrània de Turquia, cap al segle XVIII.
Acte I
Exterior del palau del Paixà Selim.
Belmonte està angoixat perquè la seva novia, Constància, una jove i bella espanyola, va ser raptada pels pirates i venuda com a esclava al costat de la seva criada anglesa Blonde i l’enamorat d’aquesta última, Pedrillo.
Belmonte la cerca per tot arreu, i creu que l’ha de trobar a Turquia. Apareix Osmín, criat del Paixà, que va a buscar figues al jardí i ignora completament les paraules que li dirigeix Belmonte; aquest insisteix, fins que Osmín esclata enfurit i se’n va. Arriba llavors Pedrillo, ara jardiner al palau, qui li explica que Constança s’ha convertit en la favorita del Paixà, però que li ha estat fidel, i afegeix que la seva Blonde ha estat oferta com a regal a Osmín. Acorden raptar a Constança. Pedrillo adverteix Belmonte que s’acosta un vaixell amb el paixà, i el jove noble s’amaga.
Acompanyats per un cor de geníssers, arriben el Paixà Selim i Constança. La dama està trista i Selim, respectuós, intenta en va aconseguir el seu amor. Per recomanació de Pedrillo, que el presenta com un famós arquitecte, Selim es fa amb els serveis de Belmonte. Osmín, tanmateix, no li permet accedir al palau.
Acte II
Jardí del palau.
Blonde rebutja els acostaments amorosos d'Osmín. Després d'un duo, Osmín se’n va. Constança saluda Blonde amb inquietud: Selim vol el seu amor i amenaça amb utilitzar la força. Blonde li aconsella que no perdi l’esperança. Arriba el paixà i reitera els seus oferiments amorosos. Constança el rebutja, mostrant-se disposada a acceptar les tortures que se li infligeixin, i que malgrat elles, no cedirà.
Pedrillo i Blonde parlen. Ell l’informa que Belmonte es troba a prop, preparat per lluitar. Pedrillo convida a Osmín a beure, confiant que s’emborratxi i quedi fora de combat. El pla dóna resultat, i així aparta Osmín, de manera que Belmonte pot veure de nou a la seva estimada Constança. En el quartet final, Belmonte i Pedrillo pregunten si han estat fidels, i elles responen amb tristesa i enuig, els enamorats demanen perdó i tracen un pla: vindran a salvar-les a mitjanit.
Acte III
Plaça davant el palau.
Arribada l’hora, Belmonte i Pedrillo vénen al jardí amb escales. Mentre Pedrillo prepara l’escala, canta Belmonte. Pren llavors el relleu Pedrillo, entonant una serenata a la seva Blonde: és el senyal per a la fugida. Belmonte aconsegueix agafar a Constança. Per desgràcia, Osmín s’ha despertat i atrapa Pedrillo quan va a escapar amb Blonde; Belmonte i Constança també són detinguts per la guàrdia. Osmín s’alegra en veure que complirà la seva venjança.
Quadre II. Salons del palau. Els quatre fugits compareixen davant el Paixà Selim. El governador turc reconeix a Belmonte el fill del seu pitjor enemic i clama venjança, pel que es retira per pensar quin càstig els imposarà. Constança i Belmonte, preparats per morir, es juren amor etern. El cor del Paixà queda commogut pel dolor dels joves i prefereix donar prova de la seva magnanimitat. Renúncia a la venjança, allibera a les dues parelles, que poden tornar a la llar. Osmín es retira, vermell de ràbia, ja que preferiria veure’ls a tots brutalment executats. Acaba amb un final en què tots lloen la generositat de Selim.
Si la voleu veure, aquí teniu tota l'òpera.