 |
| Pablo Neruda |
Va néixer tal dia com avui el 12 de juliol de 1904 a Parral, població situada a la província de Linares, a Xile. El seu pare era ferroviari i va esdevenir orfe de mare quan tenia només un mes de vida.
 |
| Pablo Neruda quan tenia uns tres anys |
Quan Pablo tenia 2 anys, la seva família es traslladà a Temuco on el seu pare es casà amb Denise Rios, que li va fer de mare i a la qual, el poeta esmenta amb el nom de Mamadre. Va ser en aquesta població on Neruda va estudiar al Liceu d'Homes i també on va publicar els seus primers poemes en el periòdic regional La Mañana.
La seva dèria poètica es va manifestar molt aviat i també ben aviat es va veure que no era una simple dèria sinó que la seva obra reunia prou qualitat com per guanyar, l’any 1919, el tercer premi en els Jocs Florals de Maule amb el seu poema Nocturno ideal i el 1920 començà a participar d’una forma més professional amb la revista literària "Selva Austral" sota el pseudònim de Pablo Neruda, adoptat en homenatge al poetatxec Jan Neruda (1834-1891).
Primeres passes professionals
El 1921 s'establí a Santiago de Xile i estudià pedagogia en francès a l'Institut Pedagògic de la Universitat de Xile, on obtingué el primer premi de la Festa de la Primavera amb el poema "La canción de fiesta", publicat posteriorment a la revista Juventud. El 1923 publicà Crepusculario, i fou amb aquesta obra que rebé el reconeixement d’escriptors xilens com Alone, Raúl Silva Castro i Pedro Prado.
El 1924 publicà la seva obra més famosa Veinte poemas de amor y una canción desesperada, en el qual encara es nota una influència del modernisme. Posteriorment però, manifestà un propòsit de renovació formal d'intenció avantguardista en tres breus llibres publicats el1926: El habitante y su esperanza; Anillos (en col•laboració amb Tomás Lagos) i Tentativa del hombre infinito.
La faceta diplomàtica de Neruda
El 1927, Pablo Neruda va començar la seva llarga carrera diplomàtica a Yangon, Birmània i posteriorment va ser nomenat cònsol a Sri Lanka, l'illa de Java, Singapur, Buenos Aires, Barcelona i Madrid. En els seus múltiples viatges va conèixer a Federico García Lorca a Buenos Aires i a Rafael Alberti a Barcelona. El 1935 Manuel Altolaguirre li lliurà la direcció de la revista Caballo verde para la poesía, a través de la qual va entrar en contacte amb els poetes de la Generació del 27.
Commogut per l'esclat de la Guerra Civil espanyola i el posterior assassinat de García Lorca es comprometé amb el moviment republicà, primer a Espanya i després --ja desplaçat del seu càrrec diplomàtic-- a França, on inicià l'escriptura de España en el corazón (1937). Aquell mateix any retornà al seu país, i la seva poesia durant el període següent, es caracteritzarà per una orientació cap a qüestions polítiques i socials.
L'any 1939 fou designat cònsol especial per a la immigració espanyola a París, on destacàa desenvolupant el projecte Winnipeg, vaixell que portaria uns 2.000 immigrants espanyols des de França a Xile. Posteriorment fou assignat Cònsol General a Mèxic, on reescrigué Canto General de Chile, transformant-lo en un poema del continent sud-americà. Aquesta obra, titulada Canto General, fou publicada a Mèxic el 1950, i també clandestinament a Xile. Està composta d'uns 250 poemes en quinze cicles literaris i constitueïx (segons el parer del propi Neruda), la part central de la seva producció artística.
De nou a Xile
La faceta professional dedicada a la política i la dedicada a la poesia, sempre van anar agafades de la mà, durant els anys de vida de Pablo Neruda. El 1943 retornà a Xile, i el 1945 li fou concedit el Premi Nacional de Literatura de Xile. El 4 de març del mateix any fou escollit senador de la República, i s'uní al Partit Comunista de Xile, on militaven els seus principals rivals poètics, Pablo de Rokha i Vicente Huidobro, amb els quals va arribar a protagonitzar llargues discussions.
En les eleccions presidencials xilenes de 1946 triomfà la coalició "Aliança Democràtica" integrada pel Partit Radical de Xile, els comunistes i demòcrates, duent al poder a Gabriel González Videla. La repressió desencadenada per aquest últim contra els treballadors miners en vaga durà Neruda a protestar vehementment al Senat. La persecució deslligada pel govern de González Videla contra els seus antics aliats comunistes, que culminarà en la prohibició del partit el 3 de setembre de 1948 forçaran a Neruda primer a la clandestinitat en el seu propi país, i després a l'exili. Fugí cap a l'Argentina creuant a cavall els Andes l'any 1949, i es dirigí a Europa. No va retornar a Xile fins el 1952, on portà a terme una activitat literària centrada en les seves activitats polítiques. El 1953 fou guardonat amb el Premi Lenin de la Pau entre els pobles.
Els darrers anys enmig de la dictadura
El 1969 el Partit Comunista l'escollí precandidat a President de la República, però renuncià en favor de Salvador Allende com a candidat únic de la Unidad Popular, que triomfà en les eleccions de 1970. El govern de la Unitat Popular el designà ambaixador a França, d'on retornà al seu país el 1972. L'octubre de 1971 fou guardonat amb el Premi Nobel de Literatura per una poesia que amb l'acció d'una força elemental porta viu el destí i els somnis d'un continent.
Morí el 23 de setembre de 1973 a la Clínica Santa Maria de Santiago de Xile a conseqüència d'un càncer de pròstata, pocs dies després del cop d'Estat realitzat per Augusto Pinochet contra el govern de Salvador Allende.
Són algunes de les seves obres
- Crepusculario. Santiago, Ediciones Claridad, 1923.
- Veinte poemas de amor y una canción desesperada. Santiago, Nascimento, 1924.
- Tentativa del hombre infinito. Santiago, Nascimento, 1926.
- El habitante y su esperanza. Novel•la. Santiago, Nascimento, 1926. (prosa)
- Residencia en la tierra (1925-1931). Madrid, Ediciones del Arbol, 1935.
- España en el corazón. Himno a las glorias del pueblo en la guerra: (1936-1937). Santiago, Ediciones Ercilla, 1937.
- Todo el amor. Santiago, Nascimento, 1953.
- Las uvas y el viento. Santiago, Nascimento, 1954.
- Odas elementales. Buenos Aires, Losada, 1954.
- Nuevas odas elementales. Buenos Aires, Losada, 1955.
- Tercer libro de las odas. Buenos Aires, Losada, 1957.
- Cien sonetos de amor. Santiago, Ed. Universitaria, 1959.
- Navegaciones y regresos. Buenos Aires, Losada, 1959.
- Cantos ceremoniales. Buenos Aires, Losada, 1961.
- Arte de pájaros. Santiago, Ediciones Sociedad de Amigos del Arte Contemporáneo, 1966.
- Fulgor y muerte de Joaquín Murieta. Bandido chileno injusticiado en California el 23 de julio de 1853. Santiago, Zig-Zag, 1967. (obra teatral)
- Las manos del día. Buenos Aires, Losada, 1968.
- La espada encendida. Buenos Aires, Losada, 1970.
- Nacional Quimantú, 1973.
- Jardín de invierno. Buenos Aires, Losada, 1974.
- Confieso que he vivido. Memòries. Barcelona, Seix Barral, 1974. (autobiografia)
- Para nacer he nacido. Barcelona, Seix Barral, 1977.
Dos poemes
Sensación de olor
Fragancia de lilas...
Claros atardeceres de mi lejana infancia
que fluyó como el cauce de unas aguas tranquilas.
Y después un pañuelo temblando en la distancia.
Bajo el cielo de seda la estrella que titila.
Nada más. Pies cansados en las largas errancias
y un dolor, un dolor que remuerde y se afila.
...Y a lo lejos campanas, canciones, penas, ansias,
vírgenes que tenían tan dulces las pupilas.
Fragancia
de lilas...
Sed de ti
Sed de ti me acosa en las noches hambrientas.
Trémula mano roja que hasta su vida se alza.
Ebria de sed, loca sed, sed de selva en sequía.
Sed de metal ardiendo, sed de raíces ávidas......
Por eso eres la sed y lo que ha de saciarla.
Cómo poder no amarte si he de amarte por eso.
Si ésa es la amarra cómo poder cortarla, cómo.
Cómo si hasta mis huesos tienen sed de tus huesos.
Sed de ti, guirnalda atroz y dulce.
Sed de ti que en las noches me muerde como un perro.
Los ojos tienen sed, para qué están tus ojos.
La boca tiene sed, para qué están tus besos.
El alma está incendiada de estas brasas que te aman.
El cuerpo incendio vivo que ha de quemar tu cuerpo.
De sed. Sed infinita. Sed que busca tu sed.
Y en ella se aniquila como el agua en el fuego.
