Entrevista a Eudald Carbonell: Sense pensar el en futur, difícilment podem transformar el present i interpretar el passat

Charles Darwin, el pare de la Teoria de l’Evolució, sostenia que “les espècies que sobreviuen no són les més fortes, ni les més ràpides, ni les més intel·ligents, sinó aquelles que s'adapten millor al canvi”. Aquest aforisme científic explica d’una manera clara que l’evolució de totes les espècies és un procés biològic que no té un punt de finalització sinó que es troba en constant progressió i adaptació al medi, amb la finalitat de procurar-se i la subsistència en la lluita permanent per la supervivència.

Els estudis de l’evolució humana arrenquen des dels ancestres més antics, els primers homínids de l’espècie humana i arriben fins als nostres dies, combinant distintes disciplines que es troben interconnectades entre elles, com ara l’antropologia física, la paleontologia, la genètica, l’estratigrafia, la geocronologia i l’arqueologia.  

El prestigiós arqueòleg Eudald Carbonell (Ribes de Freser, 1953) va cursar estudis superiors a Girona, Barcelona i París. És doctor en geologia del quaternari per la Universitat Pierre et Marie Curie (1986) i en història per la Universitat de Barcelona (1988). Des de l'any 1999, ocupa la càtedra de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili i actualment és Investigador principal del Grup d’Autoecologia Humana del Quaternari d’aquesta universitat i Director de l' Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES). Les seves fites científiques més destacades són la creació d’un sistema d’anàlisi de la tecnologia prehistòrica anomenat “sistema lògic-analític” i l’estudi del poblament antic de la Península Ibèrica. Aquestes línies de treball l’han portat a desenvolupar un programa d’investigació transdisciplinar a la Sierra de Atapuerca (Burgos), el qual inicialment va estar sota la direcció del professor Emiliano Aguirre. Des de l’any 1991, l’Eudald Carbonell n’és un dels codirectors.  Els treballs a Atapuerca han contribuït a enriquir el coneixement científic sobre la prehistòria i la paleoantropologia, especialment pel que fa a l’evolució de la tecnologia lítica que s’està trobant a Atapuerca, a l’extraordinària població exhumada a la Sima de los Huesos i a les restes de TD-6, on s’ha descobert una nova espècie d’homínid, l’Homo Antecessor, l’explorador que va sortir del continent africà cap a Europa.  A banda, és autor de nombrosos llibres com “El sexe social”, “La consciència que crema”, “El naixement d’una nova consciència”, Els somnis de l’evolució” o “Encara no som humans”, entre molts altres.

Parlem del futur més que del passat

 

La feina del professor Eudald Carbonell és l’estudi de l’evolució humana a partir dels registres que els ancestres han deixat sobre la terra, però el cert és que en els seus treballs, sol referir-se més al futur que no pas al passat. “Quan jo estudiava a la universitat, primer vaig cursar història i després geologia. Als estudiants se’ns deia que sense entendre el present no és possible conèixer ni construir el futur. Això em va quedar molt gravat i he anat entenent que sense pensar en el futur, difícilment podem transformar el present i interpretar el passat. A mesura que he anat tenint més informació del passat, m’ha anat preocupant el futur. És lògic perquè la ciència i el coneixement han de servir per millorar les societats. Aquesta és la base de l’humanisme més bàsic i aquest concepte està arrelat al nostre cervell, com ho estan les grans preguntes: qui som, d’on venim, cap a on anem… jo penso que això forma part d’aquesta mateixa manera de veure el món”.

I segueix explicant: “Hem estat influïts pels filòsofs importants que hi ha hagut en tota l’evolució del pensament dels segles XVIII i XIX. Ells són els grans articuladors: Newton, Hume, Marx, Hegel, Kant. Tot aquest pensament que està a la nostra societat i que prové del pensament clàssic. Tot aquest farciment d’informació, lligat a la Teoria de l’Evolució de Darwin, és el que m’ha fet plantejar la necessitat de fer proagnosi, és a dir, intentar plantejar-me el futur de l’espècie. El que em fa treballar sobre el passat, ara mateix, després de prop de 40 anys de treball professional, és el futur. Suposo que és per les ganes que tenim d’intervenir en el nostre propi procés. Provar de racionalitzar, d’humanitzar, millorar i d’aquí aquest humanisme que també és tecnològic i no només literari”.

Els escenaris de la nostra espècie

En aquesta època complicada que estem visquent, els termes que defineixen el nostre dia a dia van lligats amb termes com “crisi”, “col·lapse” o “canvi de cicle”, pronosticant una visió catastrofista a mig termini. “No hi ha cap visió catastrofista en el meu pensament”, corregeix el professor Carbonell. “Al contrari, hi ha molts motius per a  l’esperança. Estem parlant dels escenaris de la nostra espècie. Els escenaris que jo plantejo són els plausibles perquè de fet, no n’hi ha més.  Són tres: que tot continuï igual (que seria un desastre per a la humanitat i aquest sí que és catastrofista), que passem un coll d’ampolla, com tants n’hi ha hagut en l’evolució (nosaltres venim de 500 o 1000 femelles africanes i per tant, hem estat a punt de no existir com a espècie) i tres, l’extinció, com la que han patit tots els animals que coneixem. Cal tenir present que el 99.9% de les espècies s’han extingit. Per tant, no hi ha cap missatge castrofista, més aviat al contrari. Penso que aquest és un missatge realista”.

I segueix argumentant: “És en els colls d’ampolla massius que hem prosperat. Sinó segurament no tindríem consciència. Les crisis són els moments d’esperança en els quals podem tenir energia per canviar. Jo tinc molta esperança en l’espècie i tenir esperança vol dir enfrontar-se amb la realitat sense autoenganyar-se.  Les crisis són molt importants”.

D’acord però, perquè hi ha una crisi? “Una crisi no és cap oportunitat sinó que és un factor de canvi d’estructura social. Ara bé, s’arriba a una crisi perquè s’han fet les coses malament, això és segur. Quan es fan les coses bé no hi ha crisis. En aquest moment estem en una crisi perquè el model del sistema capitalista s’està esgotant, com tots els sistemes, tal i com sabem els que estudiem evolució. Per tant, aquest és un fet que hem d’assumir i hem de tenir l’esperança posada en què les coses canviïn. Per això dic que el meu pensament és d’esperança”.

En el fons, el pensament del professor Eudald Carbonell, vist des d’aquesta perspectiva, és molt sostenible. “No veiem cap altra forma d’adaptar-nos més que generant una resposta defensiva. És quan s’està bé que cal moure’s per evitar estar malament i aquest és el procés que la gent hauríem de tenir en ment. El meu discurs parteix d’aquesta realitat: com que el món està en contínua transformació, els humans hem d’intervenir en la construcció del nostre món, hem de ser capaços de generar formes de cohesió que ens permetin no tenir crisis”.

El concepte “crisis” va força lligat al concepte “política”. “Sí”, respon en professor Carbonell, “però des de la meva perspectiva, no caldria política.  Caldria més societat, més consciència, més coneixement, més pensament. Caldria transformar coneixement en pensament perquè segurament moltes de les coses que passen no passarien. Per a mi aquest és el gran humanisme tecnològic. Cada vegada més ens adaptarem per la tecnologia i la tecnologia passarà a ser un factor bàsic de socialització. Per tant, hem d’acostumar-nos que la humanització serà un procés d’adaptació humana, ecològic, social, que s’ha de fer a través del coneixement, el pensament, etc. Aquesta és la meva esperança, però perquè això passi, dissortadament passarem per un col·lapse. No hi ha més. És com una metamorfosi i penso que és pràcticament obligat. Aprenem quan tenim greus contradiccions. Els humans som així. En el fons som animals. Tot el que diem està molt bé, molt ben construït, ben pensat, però en el fons som mones, som primats”.

Realment, som humans?

“En efecte, dubto que la humanitat sigui una qualitat natural o innata”, argumenta el professor Eudald Carbonell. “Jo sempre dic que ser humà és un procés. Venim de situacions idealistes, ideològiques i religioses que ens han fet pensar que estàvem fora dels processos evolutius. Hem fet normes morals i lleis absurdes i guerres per aconseguir energia i jerarquitzar la riquesa, en comptes de distribuir-la. Això indica que som primats territorials, poc evolucionats i gregaris. Molt socials, això sí, però amb una càrrega biològica evolutiva i per això es donen aquestes dicotomies: podem fem poesia tremenda com Baudelaire, fer la teoria de l’evolució com Darwin, ser capaços d’explicar el funcionament de les lleis de l’univers, com Newton, o la relativitat com Einstein, però alhora som capaços de torturar a les persones, d’aniquilar-les sense cap tipus de problema, d’anar a la guerra argumentant que matar milers de persones et fa  una persona extraordinària, i som capaços de fer qualsevol tipus d’acció que està absolutament en contra de l’evolució humana”.

És sorprenent el poc que canvia el món

Malgrat tots aquests milions d’anys d’evolució, donar un cop d’ull enrera ens fa adonar del poc que canvia el món. “La humanització és el procés pel qual, la consciència ens ha de transformar en una espècie singular”, explica el professor Carbonell. “Les guerres, per exemple, no es van inventar fa cent anys, sinó que fa milions, d’anys que els individus es maten per les matèries primeres i pel territori com una acció natural. Si es mira a la naturalesa, uns individus en maten uns altres i és natural. Ara bé, és  humà? Doncs no, jo crec que la humanitat ha de ser capaç de passar per damunt d’aquestes coses. Això és l’humanisme. Per això dic que encara no som humans”.

Així doncs, què vol dir ser humà? “Vol dir tenir consciència d’espècie, consciència crítica, que permetrà distribuir la riquesa, la justícia, el pensament, el coneixement. Això requereix un canvi de consciència complet respecte del que tenim ara. Si fem això ens humanitzarem i després ens deshumanitzarem, que és el més important, deshumanitzar-se”.

Deshumanitzar-se (pregunto atònita)? “Sí”, contesta el professor Carbonell complaent: “Una vegada haguem distribuït la riquesa, la justícia, etc., ja no ens caldrà ser humans i ens haurem de deshumanitzar seguint un nou procés evolutiu per millorar la nostra humanització. Caldrà entrar en una etapa de crisi per buscar un sistema per continuar endavant. És un procés cíclic o en forma d’espiral i aquesta és la força de l’espai-temps en la nostra pròpia consciència.  No hi veig cap altra manera. I encara més, quan siguem humans no ens haurem de parar, perquè aleshores sí que seria un desastre”.

Allò que ja tenim après

Dóna la sensació que en aquests anys d’evolució, l’espècie humana no ha après massa. “Jo crec que sí que aprenem. Potser aprenem suficient però no ho fem prou ràpid, però és obvi que aprenem. Cadascú posa el seu gra de sorra i cada individu de l’espècie fa la seva contribució. La consciència, el pensament, són conceptes que van lligats amb aquesta idea de la distribució de la riquesa, la solidaritat, la capacitat d’humanitzar-nos, tot fent convergir els valors cap a la consciència. Els valors ens han servit durant molts anys per generar lleis, per anar vivint, però el que preval és la consciència, com a factor fonamental”.  I afegeix: “Jo no necessito cap norma moral ni necessito res. Jo sé molt bé que no he de matar a ningú, per exemple, i no necessito que ningú ni res m’ho digui ni m’ho mani. Així hauria de ser la humanitat. Qualsevol persona que hagi estat educada en valors durant tants anys, sap perfectament quan fa una cosa que té incidència o no la té. A mi no em cal cap norma. Això és la humanització, aquest és el procés el qual, a través del pensament, del coneixement i  de la voluntat, ens ha de portar a aquesta consciència d’espècie de la que sempre parlo”. 

Hem parlat de present i sobretot, de futur però, i el passat, que és la matèria d’estudi del professor Carbonell? “Segurament sense les restes, els fòssils, no podria parlar com estic parlant, i no pensaria com penso. El que m’ha ajudat a conèixer el món és, precisament, la recerca de les restes que l’espècie ha deixat al món. Per a mi l’evolució, el pensar en el futur és un mecanisme d’adaptació al meu medi, com a persona. Si no hagués excavat, si no hagués viatjat per tot el món, si no hagués escrit i no hagués pensat sobre el registre que la humanitat hem deixat al món, segurament no tindria el pensament humanista que tinc o almenys, no seria un pensament tan consistent com el que tinc ara.  Puc estar equivocat, puc no tenir prou informació però en tot cas, la que tinc prové de la realitat i no pas d’una especulació metafísica”.

I continua: “La meva feina consisteix en estudiar com s’ha adaptat el gènere humà al llarg de la història. Aquest és un gran programa que té molts projectes d’investigació, amb moltes excavacions que m’han portat a Àfrica, als Andes a Àsia, a molts llocs del món. Aquest és el meu gran projecte: conèixer els orígens i l’adaptació del nostre gènere al món. És això el que faig: fer equips, discutir, plantejar teories, i ara em vull dedicar més expressament a estudiar materials, per contribuir al coneixement de l’evolució humana, amb una base empírica”.

Està clar, doncs, que tenim, com a espècie i com a individus, molta feina per fer.