Un èxit rotund i que es manté
“Em costa molt explicar l’èxit d’una empresa com aquesta”, comenta
sorprès i content en Jordi Basté. “Hi havia
una certa por a una generació que tothom deia que no escoltaria la ràdio, una
generació que ara té uns 40 anys, que quan va començar RAC 1 en tenia menys de
30, que és molt fidel i que ha facilitat que s'hi incorporessin els de 20. Aquesta
era una mena de “generació perduda” que dibuixava un panorama apocalíptic pel
que respecta a escoltar la ràdio. Ara s’ha vist que no, que l’escolta i molt.
Probablement ho faci d’una altra manera i això també ha obligat a canviar la
manera de fer-la, aquesta ràdio”.
La voluntat i la necessitat de
captar l’atenció d’uns oients que a priori, semblava que preferirien altres
mitjans per informar-se i per entretenir-se, aquesta ràdio va haver
d’adaptar-se als temps moderns i aplicar-se algunes modificacions. “Hi havia dues opcions: adaptar-te o quedar enrere Hi ha una generació de gent que ens hem hagut d’adaptar a les
circumstàncies i amb aquesta adaptació hem estat còmplices d’una manera de fer
ràdio que, no sé si és nova però com a mínim, és transformada i això sense
oblidar grans moments de la ràdio pretèrita: el començament de Catalunya Ràdio,
les èpoques de Ràdio Joventut (que és una ràdio que es feia a Barcelona als
anys 70 i que era magnífica, molt jove i molt desenfadada). Jo crec que aquesta
és la clau de l’èxit, si és que hi ha una manera d’analitzar-lo”.
Una certa incredulitat i una grata sorpresa
“Jo pensava que aquesta ràdio tenia un sostre”, segueix comentant en
Basté. “No em facis dir la xifra perquè
no la sé, però jo pensava que estava molt per sota dels números que tenim ara,
per diverses causes: pel tema de la mobilitat, pel pressupost, per la força que
la casa pot tenir des del punt de vista de la infrastructura, però en canvi,
cada vegada més va pujant l’audiència i arriba un moment que penso que és
millor que no ens marquem fites perquè sense proposar-nos-ho, les estem trinxat
totes. Estem destrossant el sostre i no sé fins a on es pot arribar. El cas és
que el nombre d’oients va pujant i l’Estudi General d’Audiència així ho confirma”.
La interacció dels oients
Mai com en aquest moment la ràdio
és al costat dels seus oïdors i mai com fins als nostres dies els oïdors han
pogut interactuar amb la ràdio convertint-se ells també en partícips de que
passa a tot el llarg i ample de món. “Hi
ha una manera nova de fer la ràdio: com a emissor i com a receptor”,
explica Jordi Basté. “Com a emissor, el
fenomen de corresponsalies que durant molts anys ha existit. Opino que ara han
pres un nou paper i de fet, les corresponsalies les donaria única i
exclusivament a qui portés alguna cosa diferent, perquè els corresponsals són
els propis oients. Abans no s’escoltava cap emissora de ràdio més enllà de la
pròpia àrea d’influència però ara es pot escoltar la ràdio des de qualsevol lloc del món i explicar la
història tal i com passa. Penso per exemple, en el cas del terratrèmol i el
tsunami de Tokio, perquè és va produir fa un any i escaig. Quan es va produir el desastre, tot l’aldarull del terratrèmol i el
tsunami immediatament posterior, els primers que van informar van ser els catalans que viuen
allà, que escoltaven la ràdio i que hi van entrar en directe per explicar el
que estava passant. I això és brutal i increïble”.
Els avantatges de les noves tecnologies
“Des del punt de vista del receptor”, segueix reflexionant en Jordi
Basté, “la manera d’escoltar la ràdio
també està canviant molt ràpidament. Abans la gent escoltava la ràdio amb un
transistor o al cotxe per exemple, però ara, després d’emetre qualsevol
informació en directe, immediatament es pot descarregar al postcast o al disc
dur de l’ordinador i tenir-la a disposició per escoltar-la a qualsevol hora,
tants cops com es vulgui i això, en un espai de temps molt breu des que s’emet
fins que es pot tornar a escoltar. Aquest fet també obliga a adoptar una manera
diferent de fer ràdio. Els veterans, els que tenim una certa edat d’aquesta
casa, en Toni Clapés per exemple o jo mateix, ens hem adaptat a aquest nou
mètode gràcies al fet que hi ha un altre sector de gent, els més joves de la
casa, que han entrat a la ràdio quan aquesta ofereix totes aquestes
possibilitats. Són ells els que ens han alliçonat als més grans de com s’havia
de fer aquesta nova ràdio de cara a la nova gent”.
Cap a on camina la ràdio?
“La ràdio camina sola i anirà cap a on vulguem fer-la anar. No goso fer
un pronòstic perquè crec que podria quedar-me curt. Quan vaig arribar a RAC 1
jo pensava que aniria bé, però no tant bé; jo pensava que faríem un forat, però
no tant; jo pensava que podríem anar amunt, però arribar a ser líders. Jo
pensava moltes coses que per sort, no s’han complert i per tant, no puc
dibuixar una radiografia del que penso que podria ser el futur d’aquesta ràdio
perquè segur que faria curt i prefereixo no ficar la pota”. I somriu.
Recuperació de noves fórmules
Els continguts dels distints
programes de ràdio van, necessàriament, canviant amb el pas del temps, seguint
el curs dels esdeveniments i els dictats de les modes. Tanmateix, algunes
fórmules de programes que podríem dir “de tota la vida”, segueixen vigents i
continuen tenint èxit entre el públic. Qui no recorda aquells discos dedicats
d’altres temps?. “Com a fórmula els
discos dedicats es podrien recuperar i en el fons, tot podria tornar. Perquè
no?” Contesta en Basté amb una mitja rialla. “En aquest cas, malgrat sigui una imatge gairebé decimonònica (¿a quién
le dedicas este disco?), jo crec que hi
ha una ràdio que es manté i potser alguna encara pot tornar perquè a la ràdio,
en el fons, es poden fer nous continguts però els “targets” estan molt marcats.
Hi ha gent que en sap molt de fer ràdio i entre ells sorgeix la qüestió: es pot
fer una ràdio diferent de la que es fa ara?. Noi, doncs posa-t’hi!. Jo crec que
es pot variar, que es pot retocar i es pot pentinar, però no es pot amputar
aquesta manera actual per implantar-ne una altra. Jo ho veig difícil. En canvi,
sí que es poden anar introduint elements amb una certa funcionalitat, vinculats
al passat. Em diràs: això ja està inventat. Sí, està inventat però està
aparcat. Doncs potser que ho desaparquem. Tampoc estaria gens malament
provar-ho”.
L’enorme influència dels mitjans de comunicació
Els mitjans de comunicació tenen
una enorme influència en la gent, en el públic en general, igual la premsa
escrita, com la parlada com la visual. Els opinadors i els tertulians dels
programes de ràdio s’han convertit en una mena de creadors d’opinió. Jordi
Basté, que diàriament expressa el seu punt de vista al Davantal de les 8 d’El
Món, comenta que no sent cap càrrega de responsabilitat en aquest sentit. “La gent que escolta la ràdio és intel·ligent
i ja té la seva opinió formada al respecte de les qüestions d’actualitat. Jo de
vegades escolto la ràdio i penso, caram, doncs té raó. Però els mossens
radiofònics, els guies espirituals, s’han acabat. La gent ara està molt més
preparada. No seré pas jo qui digui: s’ha d’anar per aquí i au, tothom per aquí. Moltes vegades la gent vol tenir la
informació objectiva però no vol que l’il·lustrin. Vol viure sensacions
properes i que el toquin: que en un moment que se sent entristit li alegris el
dia, que en un moment que se sent poc còmplice de la classe política, tu et
sentis com ells i a més, que els hi expliquis perquè tens aquesta sensació. Jo
parlo i treballo per gent intel·ligent i deixo que siguin ells mateixos qui es
formin una opinió”.
La Vanguardia i els mitjans en català
El mes de març de l'any 2011 es va fer
pública la notícia que La Vanguardia, el mític i centenari diari pertanyent al
Grup Godó al qual també pertany RAC 1, es publicaria també en català. Sobre
aquesta qüestió Jordi Basté comenta: “Es
dóna un pas endavant i per a mi, més val tard que mai. De fet, una frase ho
resumeix tot: ja era hora.
I continua: “Això implica el que s’ha demostrat en el món de la ràdio i que una
vegada més es destaca en el món del paper: hi ha un lector, com també hi ha un
oient, que se li enrefot la llengua en la qual li parlen. RAC 1 no és líder
perquè parli en català, és líder per la qualitat de la gent que hi treballa i
pels seus continguts; TV3 no és
líder perquè parli en català sinó perquè a la gent li agrada els seus
programes; La Vanguardia en català serà líder perquè la gent la segueix des de
fa molts anys i és un gran diari. Penso que la gent no dóna tanta importància
al fet de llegir o no en català. El problema és el que llegeix. La llengua és
molt important, està molt bé i és símptoma de normalitat però no ens ha de fer
prevaler. El català és normalitat. Hi ha gent que escolta RAC 1, que no parla
en català i no passa res; hi ha gent que mira TV3, no parla en català i no
passa res. I hi ha gent que llegirà La Vanguardia en català podent triar entre
fer-ho en català o en castellà. Tot plegat és normalitat”.
El destí del món
Jordi Basté està al peu del canó
de la informació cada dia i la seva posició d’informador, d’entrevistador, de
persona que parla a diari amb les persones més sàvies i preparades de
Catalunya, d’Espanya i del món, li han permès fer-se una composició de lloc i
poder respondre, no sense abans pensar-hi uns breus instants, cap a on camina,
des del seu punt de vista, el món. “Jo
crec que va cap a un renaixement. Jo crec que han de surar els talents i al món
de la cultura, molt més del que suren ara i aquest renaixement ha de ser una
mena de “resset”, parlant en termes informàtics. Crec que aquest renaixement
ens ha de treure a tots d’aquesta sensació d’impotència, de por, de pessimisme,
de crisi en la que vivim. Jo penso que com en els moments de grans crisis,
aquest canvi el superarà la gent que en sap, els intel·lectuals d’una certa
manera de veure, de viure, de pintar, de dibuixar, d’escriure, de llegir… jo
estic molt a favor i crec que pot haver-hi a curt-mig termini, un nou
renaixement que ens salvi de la situació actual”.
El món d’en Jordi Basté
Si a Jordi Basté se li donés un
full de paper en el qual hagués de plasmar amb un dibuix un esquema gràfic del
seu món, ell el plantejaria de la següent manera: “El meu món és fet com d’anelles olímpiques que es van enganxant entre
elles. Cadascuna representaria un aspecte de la meva vida: la família,
l’aspecte personal, el laboral, l’oci.
Són anelles que es van retroalimentant les unes a les altres i de vegades es
poden convertir en nines russes, és a dir, que una sigui tan gran que
absorbeixi a les altres en moments puntuals. I reflexionant respon: “D’aquí a un temps m’agradaria que la més
grossa de les nines russes fos la meva família, la que prengués més
protagonisme; la segona nina seria la feina i la tercera la meva vida més
ociosa i divertida, perquè a la meva vida sempre m’he divertit molt, he sortit
molt i m’ha agradat molt més la nit que
el dia. Per tant, ara visc en un “món olímpic” però sento que necessito viure
el un món molt més ordenat”.
La rebotiga d’El Món a RAC 1 un dia normal
El Món a RAC 1 és un programa en
el que treballen 12 persones realitzant les nombroses i variades tasques de
redacció i producció que requereix un programa de sis hores diàries i
d’aquestes característiques. Així, un quart de dia d’emissió en directe
requereix, previ, un enorme esforç de preparació i la coordinació d’una màquina
ben greixada perquè res no falli. Vist des de fora, no resulta estrany entendre
que a en Basté li vingui de gust viure d’una manera més, podríem dir-ne
“normal”, tenint en compte els seus horaris de feina. Així, explica: “Em llevo a ¼ de 5 del matí i és terrible
perquè és clar, és molt d’hora. Arribo a la ràdio a les 5 i tot just arribat hi
trobo a tres persones de l’equip: el Xavi Pérez, que es lleva abans que jo, i
la Míriam Ballber i el Joan-Lluís García que treballen tota la nit. A partir de
2/4 de 6 comença a arribar la resta de la redacció i el ple hi és a les 6. Jo
em poso en directe a les 6 mentre escric el Davantal. Tot plegat és molt
rituàlic. De 6 a ¼ de 7 faig directe; a 1/4 de 7 surto, em prenc dos cafès un
darrera l’altra mentre llegeixo la premsa i vaig subratllant, A les 6.35 saludo
a l’equip: “hola, hi ha cap novetat?”, em tanco al despatx i continuo escrivint
la mitja hora d’informació. A les 7 em poso en el directe mentre continuo
escrivint i continuo parlant, cosa molt curiosa i difícil d’entendre, però que
es fa, i plego a les 12. A 2/4 d’1
fem una reunió d’una hora i mitja on comentem, buidem, planegem, ens ho passem
molt bé perquè parlem de les nostres coses personals i establim una mena de
matxembrat personal-professional del que surten idees pel futur del programa.
Després, cap a les 2 o 2/4 de 3 vaig a dinar, normalment dinars de feina. Cap a
2/4 de 5 vaig a buscar a la meva filla petita i llavors ja em quedo a casa.
Però tant aviat hi sóc, el telèfon comença a funcionar, escric, etc. I l’hora d’anar a dormir, mai és més aviat de
¾ d’11 de la nit, per tant, de dilluns a divendres dormo molt poc, poquíssim,
però el cos és savi i s’acostuma”.
Que sigui per molts anys.