El dia 8 de maig va morir a Barcelona l'escriptora Mercedes Salisach. Recupero l'entrevista que li vaig fer, a casa seva, en ple Passeig de Gràcia de Barcelona, l'any 2010. DEP
Als anys 40 del segle passat, una dona amb un immens
talent i una capacitat de treball poc usual, va trencar amb l’encarcarament de
l’època que li va tocar viure i contravenint les disposicions i plans de futur
que per a ella havia traçat el seu pare, va voler seguir la seva vocació,
mantenir-la i triomfar exercint-la de forma professional. Aquesta dona és l’escriptora Mercedes Salisachs.
Mercedes Salisachs va
néixer a Barcelona l’any 1916 i és, en aquest precís moment, l’escriptora en
actiu, més longeva del món. Als seus 95
anys, aquesta escriptora catalana, però que té la seva obra escrita en
castellà, pot dir amb orgull que ha vist transitar davant d’ella pràcticament tot
un segle d’història, de la qual ha après a interpretar les cadències i els
ritmes, incorporant-los als seus llibres amb mà destra.
Era la filla d'un ric industrial barceloní i
l’educació que va rebre va ser conservadora. De fet, el seu burgès pare, veia
en el futur de la seva filla a una magnífica dama de classe acomodada,
educadíssima i molt fina, amb possibles per casar-se amb algú de la seva
mateixa classe. Ella, però, tenia altres plans. Contravenint la voluntat del
seu pare i deixant astorada a la resta de la família i entorn més immediat, va
estudiar peritatge mercantil a l'Escola de Comerç i el 1935 es va casar amb un
altre industrial ric, també perit mercantil. Amb ell va tenir cinc fills, un
dels quals, Miguel, va morir als 21 anys, essent la font d'inspiració per a una
de la seves novel·les, “La gangrena”,
amb la qual obtingué el Premi Planeta el 1975.
Dona intel·ligent que manejava les lletres amb
habilitat i gràcia, Mercedes Salisachs va publicar la seva primera novel·la, “Primera mañana, última mañana”, el 1955,
tot i que l'hagué de signar amb el pseudònim María Ecín.
A aquesta novel·la va seguir una amplíssima
producció composta per 36 títols entre novel·la i teatre, entre els quals és
forçós recordar “Carretera intermedia” que va resultar finalista del IV Premi
Planeta 1955, “La estación de las hojas
amarillas” de 1963, “Adagio confidencial”, de 1973, finalista del XXII
Premi Planeta 1973, “La gangrena”
XXIV Premi Planeta 1975, “Sea breve, por
favor”, 1983, Premi Rosa Navarro, “Feliz Navidad, señor Ballesteros”.
Finalista del Premi Hucha de Oro 1983 i Goodby,
España, Guanyadora del Premi de novel·la històrica Alfons X el Savi el
2009. Finalment, el darrer llibre que ha escrit és “El cuadro”.
“M’ha agradat
escriure sobre les coses que passen al món, especialment de la Guerra Civil
espanyola i fins ara”, explica Mercedes Salisachs. L’entrevista és feta a casa seva, en un
sumptuós pis del Passeig de Gràcia de Barcelona. Mercedes Salisach està asseguda en una
butaca, a la qual ha pogut arribar amb l’ajuda de la seva néta, Alejandra, el
seu principal suport familiar en aquest moment. Els seus 95 anys no li perdonen
una evident feblesa física, materialitzada en la paràlisi del seu braç
esquerra, però Mercedes Salisachs continua mantenint la gràcia d’una nina de
porcellana i el cap claríssim i serè, després de 60 anys de carrera.
“Quan vaig
començar a escriure els temps eren molt difícils. Recordo que el primer premi
que vaig guanyar va ser el Ciutat de Barcelona amb la novel·la “Una mujer llega
al pueblo”, però era un premi de l'Estat que concedia l'alcaldia. Això passava
l’any 1956. Amb el premi a la mà,
l’editor em va dir “Mercedes, aquest llibre no el podem publicar perquè el que
s’hi diu està prohibit de dalt a baix”.
S’hi explicava el que estava passant a Espanya en aquells moments,
aquella tragèdia tan profunda, que al llibre està explicada d’una forma
irònica. Jo no he escrit mai sobre coses desagradables, però sí que vaig voler
retratar les coses que passaven a Espanya i que molestava que es sabessin i que
es diguessin”.
Llavors el llibre va tenir serioses complicacions
per veure la llum i aconseguir que es publiqués. “Vaig posar l’acció del llibre en un poble amb molta gent. A aquell
poble hi arribava una dona que es trobava amb problemes terribles, i jo
descrivia aquella tragèdia tan forta. Per això me’l van prohibir. Llavors vaig
anar a Madrid a parlar amb el director de l’aleshores Ministeri d'Informació i
Turisme, perquè no hi havia Ministeri de Cultura i li vaig dir “Miri, aquest
llibre ja està contractat a França i a Anglaterra. Serà un escàndol dels
grossos si vostès no em permeten publicar-lo aquí”. Llavors ho va comprendre.
La censura li van eliminar moltes coses però me’l van deixar publicar. En
aquella època ho vaig passar malament, molt malament, amb els llibres. Tots
me'ls prohibien o me'ls tallaven i això era terrible”.
Una tossuderia basada en la convicció personal
L’escriptora més vella del món
Una clara vocació per escriure
L’escriptora més vella del món
Una clara vocació per escriure
Malgrat tots els problemes que
Mercedes Salisachs va tenir amb la censura i els censors del règim, va seguir,
tossuda, el camí que havia escollit i malgrat totes les complicacions que se li
van presentar, va continuar amb el propòsit d’escriure. “Vaig seguir endavant amb molta tenacitat”, afirma Mercedes
Salisachs. “En època democràtica es va
publicar “La sinfonía de las moscas” i va tenir un èxit enorme. Se’n van fer
cinc edicions. Era un llibre terrible, que explicava històries d’aquella època,
situades al barri xinès de Barcelona. Abans estava completament prohibit”.
I segueix reflexionant: “Tots aquests
talls de la censura, la mutilació de les obres, era lamentable, molt trist.
Escrivies amb angoixa perquè pensaves, “bé, això no ho permetran”.
Un dels principals títols de
Mercedes Salisachs, “La gangrena”, va salvar-se de la censura per molt poc. Així
ho explica l’escriptora: “Amb “La
gangrena” vaig aconseguir guanyar el Premi Planeta de l’any 1975. Vaig pensar
que també me’l retallarien però en aquell moment, Franco s’estava morint i quan
va sortir el llibre ja es podia llegir complert, perquè Franco es va morir en
l'època que va sortir la obra. Si l’hagués escrit abans, mare meva!”.
“La gangrena”, no va passar
pas desapercebuda, més aviat al contrari i de fet, és una obra que encara
s’està editant avui dia. “Porta seixanta
edicions i encara s'està editant. No és un llibre, el títol del qual cridi
l'atenció. Hi ha títols que susciten un cert encant o una certa curiositat pel
llibre però “La gangrena”, precisament, no figura entre aquests llibres. La novel·la està basada en una frase d'un
llibre molt important d'un filòsof que diu "aquesta gangrena, que pot ser
viure". Vaig posar aquesta frase i vaig titular l’obra com “La gangrena”,
perquè viure de vegades pot ser una gangrena. Així ho crec. De vegades sí. La
continuació la vaig escriure 10 anys després i la vaig titular “Bactèria
mutante”. D’aquest llibre també se’n van fer moltes edicions, però va acabar
desapareixent. Quan els editors han fet el seu agost retiren les obres i vinga,
una altra. Això passava abans i ara també”.
Els nous lectors
Mercedes Salisachs porta 60
anys en actiu, dedicada a la literatura i per tant, ha viscut molt de prop
molts canvis en l’ofici d’escriure, no només amb l’ús generalitzat de les noves
tecnologies sinó també ens els gustos i costums dels lectors, tant els de tota
la vida, com els de nova incorporació. “No hi ha dia que no rebi correus electrònics
dels meus lectors. Aquests són els meus veritables premis perquè em diuen unes
coses que jo mai havia imaginat que podien dir-me: que els he canviat la vida,
que els obligo a reflexionar i una quantitat de coses precioses que em fan
arribar per correu electrònic cada dia, cada dia”.
Vist des de l’angle dels
lectors, poder-se dirigir directament a qui escrit una obra, poder opinar i
saber segur que aquests punts de vista arribarà directament l’interessat a
través d’internet, fa que la relació entre qui escriu i qui llegeix, s’acosti
d’una manera poderosa. “És bo que la
tècnica estigui al servei de la novetat. Per tant, fins i tot als meus anys,
m’hem adaptat tant bé com he pogut i de fet, quan descobreixo alguna cosa nova,
procuro conèixer-la i adaptar-m’hi. Si no fos així no podria seguir escrivint”.
I segueix reflexionant: “Jo no escric per entretenir, escric perquè la gent reflexioni. Per
exemple diuen oh, quin argument més bonic!. A mi els arguments no em
diverteixen. En realitat el que vull és enviar un missatge i per això busco un
argument. Altres escriptors ho fan al revés. Per exemple alguns llibres que
tenen molt d’èxit jo els trobo pesadíssims. Sovint expliquen molts fets,
inventats o reals que passen, però no expliquen el per què passen, ni donen
raons dels motius que ha fet que això o allò
passi. S’escriu per entretenir, per divertir al lector, però a mi això
no em va. Jo prefereixo tenir menys lectors però que aprofundeixin en el que
escric. No imposo, però sí exposo. En
el fons, prefereixo no tenir tant d’èxit, tot i que tinc. Perquè sento que la
gent llegeix i entén els meus llibres. Ho veig cada dia a través dels mails que
rebo de tot arreu. Això per mi és un regal, el meu veritable premi”.
Mercedes Salisachs, als seus 95 anys, és
l’escriptora en actiu més vella del món. “Em
sembla que a la revista Qué Leer, que sempre ha estat molt amable amb mi
(ironitza), diuen que això no és veritat,
perquè es veu hi ha un escriptor xinès que té 100 anys, segueix escrivint i té molt d’èxit. Bé, està
molt bé, però és que jo no sóc un escriptor, sóc una escriptora, que no és el
mateix. Sembla que això de ser molt vella i seguir en actiu molesta. No em
tenen tírria, sinó silenci. Mai diuen res de mi ni dels meus llibres però
aquesta vegada han parlat per poder rebatre. Però no m'importa gens perquè
s'equivoquen. Es veu que sóc l'escriptora més vella del món, en actiu. Això si”.
Precisament, la seva activitat
l’ha portat a treure al mercat recentment, un llibre anomenat “El cuadro” i en
aquest moment ja n’està preparant una altra. “Vaig començar una novel·la, abans de “El cuadro” de la que ja tinc un
munt de pàgines escrites, però vaig tenir una caiguda, em vaig trencar les
costelles i vaig estar un mes al llit. Quan em vaig poder aixecar vaig rellegir
el que havia escrit i no em va agradar. Va ser quan vaig escriure “El cuadro”,
però segurament, ara tornaré a reprendre aquesta història”.
I continua: “També he acabat un encàrrec per a la Clínica
Universitària de Navarra. Fan una cosa molt bona que jo no sabia. Publiquen
llibres de petit format per als malalts greus, en els que expliquen històries
veritables de gent que estava gravíssima i s'ha salvat. Això aixeca els ànims
dels malalts perquè són històries amb esperança. M'ho van proposar i els vaig
dir que sí i encantada. Van ser molt amables perquè alguns malalts em van venir
a veure, juntament amb el metge que els havia salvat i amb la persona que
s'ocupa d'editar aquests llibrets. Va ser molt emocionant i vaig sentir que
havia fet un bé. Ara, en la mesura del que pugui, seguiré amb el llibre que
tenia començat i com que no m'agradava, el començaré des de zero”.
“Quan jo era joveneta publicava novel·les que ara em semblen horribles i
que no estan ni en el meu currículum, amb l'Editorial Joventut”, recorda
Mercedes Salisachs. “Quan vaig començar
de veritat va ser amb “Primera mañana, última mañana” i des d’aleshores ja no
he parat. Tot i així, jo tinc la carrera de comerç perquè el meu pare es va
obstinar que havia de fer una carrera universitària en un època en la qual, les
dones ho teníem difícil. La vaig acabar però en realitat, jo volia escriure. No
li deia res al meu pare però escrivia i al final vaig enviar els llibres a
editors millors, que em deien que no deixés d'escriure, que amb el temps ho
faria molt bé. Els vaig escoltar i vaig seguir escrivint però no signava amb el
meu nom, sinó amb el pseudònim Maria Ecín perquè ningú pogués recriminar-me
res. En l’ambient social en el que jo em movia no estava ben vist que una dona volgués ser
escriptora i se’m va criticar i molt, per això. Però en fi, jo no he fet mai
cas, ni abans ni ara, d'aquestes coses. Jo volia escriure, dir el que volia dir
i ho he aconseguit. Al llarg de la meva carrera he obtingut premis però no
premis extraordinaris. De fet, no he caigut mai bé ni en una banda ni en un
altre”. I somriu com fotent-se’n.
I ella mateixa aclareix: “Jo he estat sempre una mena de bitxo
estrany, que no he caigut bé a la dreta perquè deia coses que no volien sentir,
i no he caigut bé a l’esquerra perquè m’han titllat de conservadora i burgesa.
Els uns han dit “aquesta senyora què s'ha cregut que escriu” i els altres en
consideraven una nosa perquè escrivia coses molt fortes que explicaven el que
passava i ells s’hi veien retratats. Quan escrivia sobre “l'alta societat” es
veien retratats tot i que no vaig fer un retrat de ningú en concret, però ells
se sentien ofesos”.
En aquest punt els ulls de
Mercedes Salisach s’omplen d’aigua i explica: “Jo tenia un fill, Miguel, que va morir quan tenia 21 anys. Va ser un
cop fortíssim perquè ell i jo estàvem molt units i era un noi fantàstic, un
artista que volia ser pintor. Quan va
morir el meu fill, una senyora que va venir a donar-me el condol i em va dir
“espero que amb això que t'ha passat. a partir d'ara en endavant, canviaràs la
teva forma d'escriure”. Aquest va ser el condol que em va donar. Em vaig quedar
gelada i no ho he pogut oblidar mai més”.
Fa una pausa llarga i emotiva i rebla: “Se m'ha silenci sempre que s’ha
pogut. Al llarg de la meva vida he fet conferències en moltes universitats dels
Estats Units, a Anglaterra, a França, a Rússia, però a Espanya no s'ha dit res,
de tot això, perquè estic malament amb uns i amb altres. Ara res d’això
m’afecta i només m’importa que els meus lectors em segueixen llegint. Això és
fantàstic. Estic encantada amb els meus lectors”.