En un instant passen moltes coses, moltes més de les que els ulls capten. En un moment, un ocell arrenca el vol, un raig pàl·lid de sol es filtra a través d’un núvol de tempesta amenaçador recordant que sempre hi ha una esperança, una parella es fa un petó, un home encén una cigarreta, un nen marca un gol mentre juga amb els seus companys al carrer i se li il·lumina la mirada amb un gran somriure, una fulla desvalguda i sense esma cau d’una branca d’un arbre, algú mira distretament un aparador amb el cap a un altre lloc, una dona jove aixeca la mà enmig del trànsit d’una gran ciutat indicant que vol un taxi... Les possibilitats són infinites, però són només això, instants en els quals es produeix un gest, una mirada, una expressió de les persones o de la natura, que representen tot un món, fugisser i efímer que a l’instant següent, s’ha transmutat per un altre de diferent que expressa tota una altra cosa.
Tanmateix, és possible captar i conservar aquell instant per sempre més, immortalitzant-lo tal i com es va produir, just en el segon exacte en el qual va respirar? Doncs sí, és possible i de fet, aquesta és la feina i l’habilitat dels fotògrafs.
Si se li demana al fotògraf Pep Escoda (Tarragona, 1958) que es defineixi a ell mateix, la seva resposta és clara, directa i no es fa esperar: “Jo sóc mediterrà”, apunta i immediatament afegeix: “no podria viure i no entendria la meva vida sense el mar”. Tanmateix, aquesta essència mediterrània i tarragonina que ell sent en el més profund del seu ésser, no el priva ni el coarta per viatjar pel món i conèixer altres cultures, altres ciutats, altres maneres de viure enmig de persones de tota mena. Així doncs, en Pep Escoda és ric, molt ric, en amics, en experiències, en vivències i també en reconeixements i premis que l’han convertit en un dels fotògrafs més importants i influents del moment.
En Pep Escoda té al seu haver personal setze premis LUX, entre els que es troben el LUX or en Projecte Personal el 2009, el LUX Or i Plata en la categoria de Reportatge Temàtic l’any 2005, el LUX or en Retrat 2007 i el diploma LUX en Paisatge, Industrial i Retrat, Reportatges de viatges temàtics, arquitectura, interiorisme i alimentació. En Pep Escoda també ha participat en l’edició de diversos llibres, el darrer dels quals és el “Genius Loci” dedicat a Tarragona.
“Sóc de caràcter mediterrà, optimista i tot i que la vida de vegades té paisatges tristos, intento evitar-los. Em sento tan mediterrà que si em deixessin escollir la meva identitat, seria la mediterrània abans que qualsevol altra, perquè té una riquesa cultural brutal”. En Pep Escoda es sent, sobretot, molt i molt tarragoní, tot i que, “Aquí, per la gent molt pròxima sóc el Pep i prou”, aclareix, “però en el meu cas també es dóna allò que diu el refranyer i que jo detesto, que “ningú és profeta a casa seva. Una ciutat com Tarragona, que és en el fons un poble gran, ja les té aquestes històries”.
En Pep Escoda exerceix el seu tarragonisme i la seva mediterranitat a tot arreu on va: “A la masterclass que vaig donar a Sant Petersburg l'any 2011 vaig explicar als assistents on està situada Tarragona, els vaig explicar una mica d’història i després els vaig projectar l’audiovisual que es va fer de les mateixes fotos Tarragona Essència. En això es va basar la classe, però no en vaig tenir prou i llavors els vaig presentar el meu jo”.
El meu jo?
“El meu jo es basat en una part de la meva història. Jo vaig ser pescador dels 16 als 24 anys, per això em sento molt mediterrani. La mar va ser la meva universitat de blau immens i intens. Jo anava de nit a la sardina perquè la meva família era molt humil i als 16 anys el meu pare em va posar a la mar. En aquell moment jo no ho vaig entendre però amb el temps ho he comprès i ara el pare és el meu fan n. 1. Jo sempre li dic que li agraeixo molt que m’hagués matriculat a la “Universitat del Mediterrani”. I segueix explicant en Pep Escoda: “Tot això estava fora del programa de la masterclass i als russos els va deixar molt sorpresos. De cop els vaig dir: “avui sereu uns privilegiats perquè veureu el meu últim treball, fet ahir a les 8 de la tarda”. Resulta que el dia abans em vaig passar unes quantes hores fent fotos en blanc i negre de Sant Petersburg en les quals vaig posar cos i ànima. M’hi vaig estar des de les 4 de la tarda fins a les 9 del vespre i van quedar molt parats, perquè les fotos també tenien un toc surrealista. Fins i tot em van fer aturar alguna imatge perquè els hi expliqués, perquè els xocava aquella visió meva de Sant Petersburg. De fet, van veure la seva ciutat a través dels ulls d’un altre i van quedar molt parats. Jo ho vaig passar molt bé, m’hi vaig sentir molt a gust, com a casa”.
Consideres que has arribat a l’èxit?
En Pep Escoda reflexiona davant d’aquesta pregunta i respon: “Partim de la base: jo sóc molt clar. Aquest setembre va fer 21 anys que sóc professional. Si no m’agradés la fotografia com m’agrada, si no fos la meva vida i la visqués tant, ja hauria deixat aquest ofici 20 vegades. Ser reconegut, que et donin un copet a l’esquena, sempre agrada, això és segur, però jo no ho considero un èxit. Primer perquè tot i que Sant Petersburg és el millor que m’ha passat a la meva vida professional, ja forma part del passat. Si és que existeix l’èxit, jo no el busco. Tinc molt clar que sóc un treballador de la fotografia i com tots els treballadors, poso hores i hores en la meva feina. Sóc un treballador i mai en denomino a mi mateix artista. Jo sóc un autor i prou. Em sembla que un mateix no es pot dir artista, sinó que ho ha de dir un altre. Jo em considero només un autor fotogràfic. Això d’artista són paraules majors, és com ser un Cum Laude de l’ofici i el Cum Laude no me’l puc adjudicar jo mateix”. I somriu amb gest d’evidència.
Què comporta ser un treballador de la fotografia?
En Pep Escoda respon sense pensar-s’hi ni un segon, perquè té la resposta molt clara: “Comporta la satisfacció d’assolir uns coneixements en un camp que m’apassiona i procurar treballar-los i portar-los a la pràctica tant bé com pugui. El fet d’haver treballat a la mar quan era molt jove i viure la vida dels pescadors m’ha estat de gran ajuda per encarar el futur amb humilitat, però també amb esperança i il·lusió. En aquest ofici, abans de res, cal ser un treballador constant i exigent perquè si no es treballa, la sort, la oportunitat, no vindrà mai. Si jo no hagués treballat com ho faig i com ho seguiré fent, això no hauria passat”.
Tanmateix i amb una certa resignació, aclareix: “Jo no em guanyo la vida a Tarragona. Suposo que la gent d’aquí deu pensar, que aquest tio, amb 16 LUX, em “fotrà” una cargolada de nassos. No és cert. Hi ha gent molt més cara que jo, només aquí a Tarragona”.
Amb 21 anys de professió, en Pep Escoda ha viscut una mica de tot, però està clar que tot té un inici. “A casa hi havia una kodak amb la que vaig començar a fer fotos i aquí em va atrapar la fotografia. Em vaig comprar una reflex que encara conservo i un dia vaig decidir deixar la feina i muntar un estudi de fotografia aquí a Tarragona (en aquella època no n’hi havia cap). Jo no venia ni càmeres ni carrets sinó que tenia un estudi de fotografia en el qual, la gent hi venia a fer-se fotos personalitzades. Així vaig començar amb la fotografia”. Bé, de fet, així va començar en Pep Escoda en el món de la fotografia professional, però la vocació arrenca de més enrere. “Recordo una anècdota de quan era molt. Quan la gent sortia de l’església de Sant Pere del Serrallo, el diumenge de rams, a fora el carrer esperaven els retratistes, que feien una fotografia al nen o la nena que lluïa el ram. Eren aquells retratistes que malauradament han desaparegut, que esperaven plantats a la porta de l’església, com l’Hermenegild Vallvé o en Valentí Canadell. A mi m’agradava el que feien. En aquella època em van regalar aquella càmera que quan es pitjava el botonet sortia un ninotet fent un soroll. Aquesta va ser la meva primera càmera. Amb ella vaig fer la primera foto, de la qual recordo tots els detalls, només que no està impresa perquè la tinc dins el cap. La millor imatge és la que queda a la retina. La llàstima és que no la puc compartir, tot i que la puc explicar perquè penso que és molt bonica. Aquella primera foto mostrava el pòsit dels pescadors a dalt de la puda, al rellotge”.
La visió del món que tenen els fotògrafs
La fotografia, com la pintura o l’escultura, és un art particular. Cada artista i cada professional veu un objecte, una escena o una persona a fotografiar, d’una manera diferent a com la veu un altre. “Cadascú veu el món de la seva manera. Hi ha un aspecte molt important: el primer que cal és predisposició. Hi ha imatges que es busquen però n’hi ha d’altres que et busquen a tu. Cal estar sempre atent. Tinc clar que les casualitats no existeixen. Jo penso que el destí està escrit i amb això de les imatges no hi ha casualitat sinó predisposició. I encara diria més: busca la imatge, però deixa que ella et trobi. En les fotos que vaig fer a Sant Petersburg s’hi pot veure, per exemple, una parella que està dalt d’un pont, que van tirar uns globus i es van fer un petó. Jo els vaig veure i vaig pensar que passaria alguna cosa. És a dir, vaig estar en el moment just en el lloc oportú per disparar la foto. Jo estava allí predisposat, però la imatge em va buscar a mi. Ara bé, no tots els fotògrafs faríem el mateix i cadascú és com és. De fet, el que mostrem és la nostra realitat, el que ens està passant. Tenim la capacitat de capturar l’instant en el pocs temps que es triga a fer la fotografia: només un clic".
Les noves tecnologies
L’estudi d’en Pep Escoda està ple de fotografies que té penjades a les seves parets i que per a ell tenen un significat especial: uns peixos en una parada del mercat de Palerm, que miren atentament a la càmera pulcrament ordenats de menys a més, un insòlit camp de futbol amb unes porteries formades només per tres pals rovellats, una rosada bicicleta al costat de la seva propietària, una ullada de sol al Malecón... tot són instants, res més que instants, alguns en color, altres en gamma de grisos i blanc i negre. Les possibilitats són enormes: blanc i negre, color, sèpia envellida? “La pregunta seria més aviat, analògic o digital?, corregeix Pep Escoda. “Molt ràpid: són llenguatges diferents. El blanc i negre té una càrrega molt més melancòlica. Treballar en blanc i negre és molt més difícil perquè primer has de veure la foto en blanc i negre dins el cap. Ara tot és més fàcil i quan surto amb càmera digital, que és en color, només cal posar la pantalla en blanc i negre i ja està. Però cal anar mentalitzat que es va a fotografiar en blanc i negre”.
I continua argumentant: “Les noves tecnologies ajuden molt al procés de la fotografia, però fan que es desestimi tot lo anterior, les càmeres de fotos amb rodets i la tècnica que calia emprar per aconseguir bons resultats. Penso que les coses han de tenir el seu ordre. Crec que s’ha perdut una mica la màgia de la il·lusió amb la que esperaves els dos o tres dies de laboratori, per tenir a les mans les còpies en positiu. O quan revelaves fotos amb un paper en blanc i veies com anaven pujant les imatges. Això era fantàstic. Ara és clar, amb les noves tecnologies les distàncies no existeixen, només existeixen les energies. De moment tinc energia per fer el que faig, m’encanta compartir-ho amb la gent, considero que el que faig no és art fins que ho veu algú i ho considera així i el dia que senti que no tinc energia i no tingui aquesta il·lusió per compartir el que faig, ja estarà tot acabat. La meva raó no és només veure la realitat sinó compartir-la. En aquest sentit, les possibilitats que ofereix la xarxa són meravelloses”.
El món d’en Pep Escoda
“Si hagués de dibuixar el meu món seria el dibuix d’una rodona en la qual pintaria un ull, l’altre ull picaria l’ullet i tindria un gran somriure. A sota tindria una ratlla recta, que simbolitzaria l’horitzó i que aniria allargant-se per espai de papers i papers i papers...” I rebla: “Tot ve de l’excel·lència del no res. L’excel·lència del no res encara està en blanc. A l’hora de fer fotos cal tenir la ment en blanc i només d’aquesta manera, la projectes”.